Arxiu d'etiquetes: terç no assistencial

El perill de desvirtuar el terç no assistencial

Publicat el per
1

Tribuna

Sector Primària ICS de MC

Davant l’article publicat al Butlletí de l’Atenció Primària de Catalunya sota el títol «Compte que no ens fem mal amb el 1/3 no assistencial!», signat pel Dr. Josep Casajuana, creiem necessari donar una resposta clara, contundent i sense concessions.

L’article en qüestió expressa dubtes sobre la fonamentació del terç no assistencial, utilitza referències obsoletes sense valor normatiu actual i, el que és més greu, apel·la a l’opinió d’una intel·ligència artificial (IA) com a font d’autoritat per justificar les seves posicions. Aquest últim fet és absolutament inadmissible des del punt de vista de la praxi professional i del rigor intel·lectual.

Cal deixar molt clar que les referències aportades pel Dr. Casajuana no tenen cap validesa legal vigent. El manual citat de la CAMFiC de 1993 és un document intern sense cap rang jurídic, i ell mateix admet que el criteri del terç va ser fixat de manera informal. L’ordre de 1990 que menciona no assigna proporcions de temps i ha estat superada per normatives posteriors. En canvi, el dret al 1/3 no assistencial està recollit formalment a la Resolució TRE/3507/2008 i reafirmat per l’Acord de Sortida de Vaga de 2018, signats i vigents. Aquests documents tenen validesa normativa i són d’obligat compliment.

Recórrer a una IA (en aquest cas, Gemini) per definir o validar aspectes estructurals de l’exercici professional és una banalització greu. Les IA generatives no proporcionen coneixement revisat per parells, no estan dissenyades per substituir l’evidència científica ni garanteixen traçabilitat ni validesa. Acceptar el que diu una IA com a argument equival a renunciar al pensament crític i a confondre coneixement amb aparença de veracitat. Aquesta actitud demostra una preocupant superficialitat i una perillosa manca de criteri professional.

Cal subratllar que qualsevol persona que doni crèdit a aquest tipus de discurs i el faci servir per justificar decisions organitzatives està actuant amb una lleugeresa incompatible amb l’exigència i responsabilitat que requereix la gestió de l’activitat mèdica. Aquesta acrítica validació d’arguments mal fonamentats és símptoma d’una visió simplista i preocupantment desinformada del sistema sanitari.

El 1/3 no assistencial no és cap dogma arbitrari. És el resultat d’una construcció històrica i normativa, fonamentat en diferents acords de Mesa Sectorial (màxim òrgan de negociació de les condicions laborals a l’ICS), el primer d’ells el 2007, seguits pels anteriorment anomenats. El seu sentit és clar: garantir un espai dins la jornada laboral destinat a activitats que, tot i no ser assistencials directes, són essencials per a la qualitat del sistema: coordinació, formació, revisió, investigació, docència, gestió clínica i comunitària, etc. Aquest temps no només és un dret reconegut, sinó una necessitat estructural per garantir una pràctica mèdica segura, actualitzada i organitzada. Sense aquest espai, activitats fonamentals com la formació continuada, la recerca o la planificació assistencial queden greument compromeses.

Aquesta és la realitat organitzativa moderna, recollida en instruccions com la 1/2018 de la Metropolitana Nord i en la cartera de serveis del Departament de Salut. Aquesta última delimita clarament què constitueix activitat assistencial —centrada en l’atenció directa al pacient— i, per tant, reforça implícitament que activitats com la formació, la recerca, la coordinació o la planificació no s’hi inclouen. Això evidencia la necessitat de preservar temps específic per a aquestes funcions fonamentals, com estableix el 1/3 no assistencial. Pretendre que aquest temps sigui «flexibilitzat» per cobrir activitat assistencial encoberta és un menyspreu a la professionalitat, una vulneració de drets laborals i un perill per a la sostenibilitat del sistema.

Les afirmacions del Dr. Casajuana, tot i estar revestides d’un to aparentment reflexiu, amaguen una narrativa perillosa que deslegitima la complexitat del treball mèdic i redueix el debat a una caricatura tecnocràtica basada en intuïcions i tecnologia sense validació. El fet d’haver redactat un capítol en un manual de fa 30 anys no atorga autoritat per ignorar el marc legal actual ni per desvirtuar el sentit funcional d’un dret col·lectiu.

Per tot això, des del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya:

  • Rebutgem categòricament l’acceptació d’informació generada per IA com a base per a l’organització laboral.
  • Reivindiquem el 1/3 no assistencial com a dret legal, estructural i imprescindible.
  • Alertem sobre la irresponsabilitat de fer servir discursos com el de l’article esmentat per justificar polítiques o pràctiques laborals.

La medicina de qualitat requereix temps per pensar, coordinar, formar-se i planificar. No permetrem que aquest temps sigui diluït en nom d’una eficàcia mal entesa ni a partir de discursos que confonen opinions amb evidències i automatismes amb criteri clínic.

Sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

El terç no assistencial com a dret: ni un pas enrere

Publicat el per
Respon

Tribuna

Tarek Mahfouz

En els últims temps, des d’alguns àmbits sanitaris s’ha posat en dubte la funcionalitat del terç no assistencial, però què és realment i quina base legal i pràctica té?

Es tracta d’un dret històric, acordat en la Mesa Sectorial del 2008 i consolidat en l’Acord de Sortida de Vaga de 2018. Aquest concepte s’aplica des de fa dècades a aquelles activitats sanitàries realitzades pels professionals sense intervenció clínica directa sobre pacients, com ara la formació, la recerca, la docència o les activitats comunitàries.

La resolució, precursora del terç no assistencial, estableix textualment que “un màxim de 2/3 de la jornada s’han de dedicar a l’activitat assistencial”. D’aquí que es dediquin aproximadament cinc hores de cada jornada laboral a l’activitat assistencial.

Ja en l’Ordre del 6 de maig de 1990, d’aprovació del Reglament Marc de funcionament dels equips d’atenció primària, es defineix l’activitat directa com a assistència a demanda aguda, sigui ambulatòria, domiciliària o urgent. La promoció de la salut, l’educació sanitària i la prevenció de la malaltia també formen part d’aquesta, i així ho reconeix l’Institut Català de la Salut (ICS) en diversos escrits. Revisant alguns documents del Departament de Salut, com per exemple la cartera de serveis, trobem frases literals que orienten cap al sentit del que és una activitat assistencial: “L’atenció sanitària comprèn totes les activitats ASSISTENCIALS d’atenció individual, diagnòstiques, terapèutiques i de seguiment de persones amb processos aguts o crònics, així com les de promoció de la salut, educació per a la salut i prevenció de la malaltia, que duen a terme els diferents professionals d’atenció primària”.

Així doncs, sembla bastant clar què és activitat assistencial i què no ho és. Tanmateix, en la Instrucció 1/2018 de la Metropolitana Nord, s’especifiquen les visites diàries com a “23 presencials +/- 5 visites 9e i telefòniques”. En aquest cas trobem literalment el terme 9e. Seria absurd pretendre utilitzar el terç no assistencial per programar més visites 9e, perquè aquestes xifres quedarien buides de sentit. A més, en el punt primer de l’ASV 2018 s’estableix “garantir un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per cada visita telefònica o virtual”. I què és una visita virtual? Si s’aplica el sentit comú, es tracta d’una atenció no presencial, però igualment assistencial. I no és cap casualitat parlar de 23 presencials i cinc (9e), ja que és la quantitat que té cabuda en les cinc hores actuals dels dos terços assistencials.

Per tant, l’activitat no assistencial correspon a tasques necessàries per al funcionament del sistema sanitari, encara que no impliquen atenció directa o indirecta a pacients concrets. Això inclou l’administració burocràtica no vinculada a casos específics, la formació i actualització professional, la recerca, la gestió clínica o organitzativa, la coordinació interprofessional no lligada a pacients, la docència, i la planificació de serveis.

Aquestes cites i reflexions han de ser útils per entendre el terç no assistencial com a concepte, ja que no es pot tractar d’un recurs per absorbir més càrrega assistencial, sinó d’un espai necessari per a activitats essencials que, sense estar dirigides a pacients, contribueixen a la qualitat del sistema sanitari. Qualsevol intent de desvirtuar aquest principi posa en perill tant els drets dels professionals i pacients, com la sostenibilitat de la pràctica clínica diària.

Tarek Mahfouz Castejón
Vocal interventor del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Terç no assistencial: una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat

Publicat el per
2

Tribuna

Javier O’Farrill

Davant dels intents recents —explícits o encoberts— de reinterpretar el concepte del terç de jornada no assistencial a què tenen dret els facultatius d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), els representants de Metges de Catalunya (MC) al sector volem expressar, amb total claredat, que no acceptarem cap modificació ni dilució d’aquest dret històric, acordat en Mesa Sectorial el 2008 (RESOLUCIÓ TRE/3507/2008) i consolidat a l’Acord de Sortida de Vaga de 2018 i en la pràctica professional des de fa dècades.

El terç no assistencial no és un luxe ni una concessió administrativa: és una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat, una gestió eficient del temps i el desenvolupament professional i científic del col·lectiu mèdic. Reduir-lo o reconfigurar-lo sota arguments semàntics, tècnics o comparatius amb altres sistemes és una estratègia per augmentar la càrrega laboral, sense reconèixer-la formalment.

Parlar de «no assistencial» com si fos una fórmula buida o que necessita ser redefinida és un error metodològic i també una estratègia per diluir drets. Etimològicament, «assistir» vol dir prestar assistència, ja sigui de manera directa o indirecta. Per tant, el temps “no assistencial” és justament tot el contrari, i el dediquem —quan és possible— a la formació, la coordinació, la docència, la recerca i, sovint, a finalitzar unes agendes sobrepassades que no compleixen els límits establerts. Sense aquest terç, el sistema esdevé insostenible.

A més, el còmput mensual de l’activitat, tal com recull l’acord, no ha de servir per fer trampes al solitari. La millor manera de garantir el terç no assistencial és assegurar-lo cada dia, i no deixar-lo a l’atzar del balanç de final de mes fent una interpretació errònia.

Un cop més. Qualsevol proposta que pretengui modificar, reinterpretar o relativitzar aquest terç serà rebutjada frontalment pel sindicat.

No ens cal cap IA per entendre què vol dir «no assistencial». Ho sabem perquè ho vivim. I mentre altres nivells assistencials tenen aquests espais blindats i ni tan sols es qüestionen, nosaltres haurem de defensar allò que ens volen retallar, amb fermesa i arguments.

Que ningú es dugui a engany: si es volen millorar les dades d’activitat o les agendes, que es cobreixin les absències, que es dimensionin correctament els equips i que es respectin els acords signats.

Aquest no és un debat lèxic. És una qüestió de dignitat professional i de compliment de la normativa vigent.

Javier O’Farrill
Secretari d’Acció Sindical del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya