Arxiu d'etiquetes: feminisme

La Llei orgànica 10/2022 de 6 de setembre de garantia integral de la llibertat sexual: àmbit laboral i de la seguretat social

Publicat el per
Respon

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Mireia Montesionos, advocada del Col·lectiu AiDE

El passat mes de setembre es va aprovar la Llei orgànica 10/2022. Per analitzar-ne el context caldrà tenir present l’informe “El acoso sexual y el acoso por razón de sexo en el ámbito laboral en España”, de març de 2021. Aquest estudi posa de manifest les dades següents:

              • El 18,3% de les dones treballadores (quasi dos de cada 10) ha viscut alguna situació d’assetjament sexual.
              • El percentatge de dones exposades s’incrementa fins al 50,4%, si es tenen en compte conductes com:
                • Acudits de contingut sexual
                • Exhibició d’imatges pornogràfiques
                • Comentaris sobre el cos i la vestimenta
  • El tipus de vincle entre la dona assetjada sexualment i la persona agressora és:
    • En un 6,5% un cap o supervisor
    • En un 12,5% un company de treball
    • En un 0,3% una cap o supervisora
    • En un 0,9% una companya de treball
  • El número de dones que ha patit un assetjament sexual reiterat és:
    • Un 15,2% de dones treballadores.
    • Fins a un 60% de les dones que han patit aquest assetjament sexual reiterat, ha estat amb una freqüència setmanal o diària.
    • Les conductes més freqüents són: haver rebut missatges o trucades telefòniques no desitjades, correus electrònics, cartes o regals; haver rebut trucades telefòniques obscenes, amenaçadores, molestes o silencioses, i haver estat espiades.

Davant de totes aquestes dades, la llei de garantia integral de la llibertat sexual ha posat en marxa una sèrie de mesures integrals i interdisciplinàries que suposen modificar la majoria de les normes que miren de garantir la protecció social de les víctimes. El text pretén donar resposta específica a les violències sexuals, partint de l’afirmació que estem davant d’un problema social i estructural que caldrà tractar com a una qüestió d’estat. Com vol fer-ho?

La norma parteix de dos conceptes clau a l’hora de fixar el seu àmbit objectiu i subjectiu:

Amb aquestes premisses, la llei imposa un seguit d’obligacions a les empreses:

  • Promoure condicions de treball adequades que evitin la comissió de delictes.
  • Articular procediments específics de prevenció.
  • Promoure la sensibilització i formació.
  • Incloure la violència sexual en els riscos laborals dels llocs de treball.

I també conté altres actuacions que no són obligatòries:

  • Elaborar codis, campanyes i protocols. Si aquests es duen a terme, caldrà que sigui de manera negociada.
  • Obtenir el distintiu Empreses per una societat lliure de violència de gènere.

En qualsevol cas, per poder exercir els drets que preveu la norma en l’àmbit laboral i de la seguretat social, caldrà acreditar l’existència de violències sexuals. I com s’acredita? Doncs, mitjançant:

  • Informe emès pels serveis socials.
  • Ordre de protecció.
  • Informe del ministeri fiscal.
  • Informe emès pels serveis especialitzats en igualtat i contra la violència de gènere.
  • Informe emès pels serveis d’acollida destinats a les víctimes de violències sexuals.
  • Informe emès per la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
  • Sentència de l’ordre social i condemnatòria penal.
  • Per qualsevol altre títol previst en la legislació sectorial que reguli l’accés a cadascun dels drets i recursos previstos en la norma.

En el seu article 38, la llei preveu els drets laborals de les treballadores per compte aliena víctimes de violències sexuals, que són els següents:

  • Reducció i reordenació del temps de treball.
  • Mobilitat geogràfica i canvi de centre de treball.
  • Justificació i retribució de les absències.
  • Adaptació del lloc de treball.
  • Suspensió i extinció de la relació laboral amb dret a les prestacions per desocupació.

I pel que fa a les treballadores funcionàries, preveu els mateixos drets, però els garanteix una reducció de jornada que, quan sigui d’un terç o menys, serà retribuïda íntegrament. A més, també preveu una excedència que no requereix d’un temps mínim de prestació de serveis, ni té una exigència de durada mínima.

Mireia Montesinos Sanchis
Advocada i sòcia del Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica (AiDE)

Feminització de la medicina i violència institucional

Publicat el per
Respon

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones

Lourdes Franco

La història de la medicina ha estat lligada al masculí, ja que a partir de l’època hipocràtica, el saber biomèdic ha estat en mans dels homes. Poc a poc, les dones ens hem tornat a apropar a aquesta disciplina fins a arribar a l’alta feminització que tenim en els nostres dies, donant un gir al gènere de les professionals que l’exerceixen.

Segons s’explica a Les dones i la medicina a Catalunya els darrers 150 anys, “el percentatge de dones estudiants del grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals”.

D’altra banda, destaca l’evolució del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya. Com podem observar en el següent gràfic, elaborat a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha hagut un augment progressiu en la xifra de dones metgesses, fins que, en el 2017 la relació s’inverteix i per primera vegada les dones superen en número als homes. En el cas de Catalunya, segons les dades de l’INE, l’any 2017 hi havia 21.329 metgesses, el que representava un 51,51% del total, mentre que els homes metges eren un total de 20.078, un 48,49%.

Gràfic del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya, dividits per sexe i any. Font: INE

La medicina a Catalunya s’ha feminitzat en menys de mig segle. A finals del segle XIX es llicencia la primera metgessa catalana, anys després comença a augmentar el nombre de dones a les facultats i, actualment, a més de representar dos terços de l’alumnat cursant el grau de medicina a les universitats, també hi ha una majoria femenina en el total de metges col·legiats a Catalunya.

Tot i això, la posició de la dona en la medicina, així com passa en altres àmbits, no està valorada com es mereix. Un informe de l’Organització Mèdica Col·legial publicat el 2018 advertia que “la dona suposa més del 50% de la plantilla mèdica, però només el 20% es troba en càrrecs de direcció. A més, hi ha menys dones que homes amb una plaça en propietat i aquestes encadenen un major nombre de contractes a l’any, tant al sistema públic com al privat”.

Aquest fet estadístic, pot estar relacionat amb l’empitjorament progressiu de les condicions laborals de les facultatives? La violència institucional exercida sobre elles està justificada simbòlicament? Pot sonar una mica agosarat, però a continuació intentaré argumentar a favor d’aquesta associació.

La nostra societat està fonamentada en uns pilars ètics i morals de base judeocristiana, als que s’uneixen els fonaments del patriarcat i, en els darrers temps, el neocapitalisme. Tot plegat situa a les dones en una posició de submissió, en l’àrea privada de la vida i amb un rol principal de cuidadores, al qual s’afegeix la consideració del seu cos i els seus actes com a objecte de consum.

L’entrada massiva de les dones a la pràctica mèdica podria haver mediatitzat un canvi en el capital simbòlic pel que fa a la consideració social –i, per tant, política– del rol exercit pels professionals de la medicina, antany reconeguts i prestigiats socialment. Això pot haver propiciat la impunitat amb la qual les diferents administracions han maltractat sistemàticament, exercint una violència simbòlica (seguint a Pierre Bourdieu) institucional cada vegada més intensa sobre les metgesses, arribant a la quasi destrucció del sistema i col·locant les facultatives en vies d’extinció en el Sistema Nacional de Salut.

De la feminització de la medicina podríem donar múltiples raons, però poc es parla dels seus efectes sobre la conceptualització cultural d’aquest fet. Si analitzem les diferents accions aplicades políticament amb resultat d’empitjorament de les condicions laborals dels professionals facultatius, curiosament coincideixen amb els pics d’augment de la presència de dones metgesses al sistema.

L’any 2010 comencen les retallades al sistema sanitari, reduint el pressupost i baixant la despesa per càpita en salut. El 2012 s’aprova el Real Decreto Ley 16/2012, en el qual es vincula l’assistència sanitària a les cotitzacions de la Seguretat Social, deixant fora de cobertura un nombre important de persones. A finals del 2018, Metges de Catalunya (MC) organitza una vaga multitudinària de la qual surt l’acord de sortida de vaga, que pretenia millorar les condicions de sobrecàrrega de les consultes d’atenció primària i que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha incomplert reiteradament. Finalment, el 2020 esclata la pandèmia del SARS-Cov2, que provoca l’aflorament de totes les misèries del sistema. Totes aquestes situacions afecten al conjunt del col·lectiu mèdic, independentment del seu gènere, però en cas que hagués continuat essent una professió masculinitzada, s’haguessin atrevit les administracions a realitzar totes les accions, i amb la mateixa intensitat i impunitat amb què ho han fet? Jo crec que no.

Tenint en compte tot això, no sembla desgavellat afirmar que la feminització de la medicina ha servit per legitimar la professió mèdica en una situació equiparable a l’ordre de gènere femení –de submissió i menysteniment–, justificant accions que podem classificar de violentes per part dels polítics i responsables de la gestió del sistema de salut català. Un empitjorament de les condicions laborals i retributives que impregnen i travessen els cossos de les metgesses, fent-les emmalaltir (també als metges, per extensió).

L’administració amb responsabilitat sobre temes sanitaris s’ha comportat i es continua comportant com a subjecte maltractador, violentant repetidament els i les professionals amb promeses de canvi buides de contingut. I les metgesses (i metges) actuem com a subjectes maltractats, suportant física i mentalment la violència i justificant, una vegada darrere l’altra, les promeses de l’administració.

Bé, doncs ja és hora que ens empoderem com a dones (i homes), com a metgesses (i metges) i denunciem al nostre maltractador, posant fi a la violència rebuda. Juntes (i junts) podem fer-ho!

Lourdes Franco
Metgessa de família al CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Dona blanca heterosexual denúncia

Publicat el per
Respon

Tot és molt cool, gairebé perfecte i meravellós!!! Oh sí, el meu món és de color de rosa (és clar!). He nascut als anys 80, a Barcelona, en una família benestant i no violenta. He jugat a futbol a l’escola, igual que ho feien els nens. El dia de la mare, a la meva no li regalava un petit electrodomèstic i un any els Reis Mags em van regalar un Scalextric. Em van permetre portar pantalons i el cabell curt quan era petita. El meu pare em feia el sopar quan la mare estava de guàrdia. He vist com el meu oncle feia tasques domèstiques. Quan vaig fer 18 anys vaig poder votar, conduir i accedir a la universitat. I des de llavors tampoc em puc queixar. Sóc metgessa de família i cobro el mateix que els meus companys. Tinc dret a la baixa maternal, a la planificació familiar, al divorci, al control de la meva nòmina i puc viatjar sense permís de ningú. Vaig emparellar-me lliurement i el meu matrimoni és com ho són, segur, tots els d’avui dia (ell posa la rentadora, passa l’aspiradora, té cura de la nena…). A l’escola de la meva filla alguns nens porten pantalons roses, els ensenyen a cuinar i a cosir i els eduquen sense diferències. Per tot això, “jo no sóc masclista ni feminista, jo crec que tots som iguals”.

El feminisme ja està passat de moda al nostre entorn i queda reservat a un grup de “radicals” que busquem la superioritat vers els homes i vivim amargades per “quatre detallets sense importància”. Detallets com la utilització “absurda” d’un llenguatge inclusiu; la repulsa de “casos aïllats” d’agressió i assassinat; la denúncia sobre l’“escassa” discriminació laboral i social que pateixen les dones (miré usted, no nos metamos en eso, que diria M. Rajoy); la crítica “injustificada” a la infantilització de les dones amb càncer de mama; la transformació de persona a envàs durant l’embaràs i un llarg etcètera. Òbviament, insistim en un model educatiu d’igualtat perquè ens agrada queixar-nos, ja que l’educació (a l’escola, a casa, al carrer, a la televisió, a les xarxes socials…) és del tot igualitària i no etiqueta, ni cosifica, ni sexualitza.

I més: critiquem el consum de prostitució “voluntària”, “sobrevalorem” la doble presència (treball domèstic i assalariat), ens irritem de manera “desmesurada” quan ens diuen “nena” a la consulta; el sostre de vidre laboral és una “excusa” que ens hem inventat per justificar l’estancament professional quan “no destaquem” i un altre llarg etcètera.

Tu, home o dona, pots considerar que tot això són “coses sense importància”, però les dades sobre la violència masclista (física o psicològica), en qualsevol punt del planeta; la discriminació legal, social i laboral, en qualsevol punt del planeta; l’esclavitud estètica, en qualsevol punt del planeta; la persistència de la cultura patriarcal, en qualsevol punt del planeta, són problemes manifestos que afecten milions de dones, en siguin conscients o no.

Sóc exagerada? Utilitzo una ironia barata? Amb haver aconseguit que llegeixis fins aquí una reflexió més sobre el feminisme estic més que satisfeta.

PD. A Catalunya, l’any 2017, 9 dones van ser assassinades i es van presentar 12.789 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella. 35 denúncies diàries.

Una metgessa