Arxiu d'etiquetes: vaga

Parlem clar d’una vegada

Publicat el per
Respon

Tribuna

Pep Puey

Mesos de protestes per la renovació de l’Estatut Marc. Dotze jornades de vaga convocades per Metges de Catalunya (MC). Una campanya per deixar de fer hores extres fraudulentes. I entremig de tot això, declaracions, entrevistes, rodes de premsa, articles d’opinió, piulades i posts a les xarxes socials. Uns que si el conflicte és a Madrid, que si no tenim les competències, que si les condicions laborals es negocien a les meses existents. Els altres que si no se senten representats, que si tenen dret a negociar en un espai propi, que si Salut no fa res perquè no vol.

El resultat és un atzucac amb difícil (molt difícil) sortida. Potser ha arribat el moment de parlar clar i explicar allò que subjau, més enllà de la jornada laboral, les guàrdies, la classificació professionals o els sous del col·lectiu mèdic.

Què demanen els metges? En resum, singularitzar-se. Perquè la seva feina és diferent i amb particularitats pròpies respecte a la resta de col·lectius sanitaris, i perquè no accepten la representativitat que se’ls hi dona a les meses sectorials. Què és el que no volen ni l’administració ni les patronals sanitàries (les organitzacions que de veritat mouen els fils del sistema)? En resum, que els metges no es converteixin en un lobby de pressió. «Suficient poder tenen amb la prescripció farmacològica, la indicació de proves i les baixes laborals».

Per evitar la veritable dialèctica del conflicte —el poder i la capacitat de decisió que han de tenir els facultatius— surten a explicar que el conveni mèdic no és legal, que els tribunals ja han dit que no és possible (fals), que no es pot fragmentar la negociació (fals). Excuses de mal pagador, mai millor dit. Perquè normes laborals circumscrites als metges han existit i existeixen a Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Canadà, Austràlia… Només depèn de la voluntat del legislador.

Que no es trenqui l’status quo. En aquest objectiu hi juguen un paper fonamental els sindicats dits majoritaris. Són els guardians de les essències. Uns actors instrumentals imprescindibles per apuntalar el sistema. Davant de qualsevol intent de les organitzacions mèdiques per sortir-se de les cotilles existents, els sindicats que diuen defensar els drets de tothom amenaçaran amb impugnacions jurídiques i mobilitzacions.

L’últim exemple el trobem amb el procés de negociació de l’Estatut Marc. Quan en un moment determinat semblava (només semblava) que el ministeri estava disposat a negociar algunes de les reivindicacions dels facultatius, el triumvirat format per CCOO, UGT i CSIF, més SATSE, van sortir precipitadament a dir que res de negociar amb els metges, res de meses específiques i convenis propis. «Si seguiu endavant, convocarem una vaga». Atenció: una vaga per impedir que els metges tinguin representació pròpia. Pura fantasia.

Per dissimular treuen a passejar els espantalls de sempre: privilegis, classisme, enfrontament entre grups professionals. Però ja no cola. Després de tants anys signant acords i convenis que discriminaven el personal facultatiu, després d’impugnar qualsevol intent de MC d’aconseguir millores per als seus afiliats, queda més que clar el seu rol al sistema.

I a l’altre costat trobem els representants de les patronals. Il·lustres noms i cognoms que porten 40 anys xuclant de la mamella pública, amb sous que superen als dels consellers del Govern i que provenen dels mateixos pressupostos de Salut, que pretenen seguir donant lliçons de gestió i transformació del sistema. I amb maneres de fer d’estil napolità, de l’època de Maradona, però molt més maldestres, és clar.

Dos exemples recents. El Parlament de Catalunya aprova una moció que insta el Govern a negociar amb MC una solució al conflicte. Com actuen les patronals? Adrecen una carta als grups parlamentaris “recordant-los” que de la negociació de les condicions laborals del personal sanitari se n’encarreguen ells i que d’això el Parlament no n’ha de fer res. Segon exemple. El Ministeri de Sanitat impulsa el Projecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut, que estableix la gestió directa com a model preferent de la prestació sanitària, així com altres mesures de transparència i bon govern. Com actuen les patronals?  Articles a la premsa per crear “debat”, mentre activen els seus tentacles polítics perquè la Generalitat s’hi oposi frontalment, alhora que pressionen els grups catalans al Congrés perquè hi votin en contra.

En definitiva, quan sentiu a parlar de les vagues i de les protestes dels metges i escolteu la resposta que en donen des de Salut i el Govern, recordeu allò del «atado y bien atado».

Pep Puey
Secretari jurídic de Metges de Catalunya

1 de maig: treball digne per a tothom

Publicat el per
Respon

Tribuna

Ana Roca, presidenta de MC

El Primer de Maig és més que un dia festiu i una celebració, és una declaració de memòria i d’intenció. Avui, quan els drets dels metges i metgesses, dels facultatius i facultatives, segueixen sent vulnerats, aquesta data pertany també a ells i elles, i a l’organització col·lectiva que des de fa més d’un segle els representa.

Commemorem el Dia dels Treballadors per recordar els morts de Chicago de 1886, que exigien una jornada de vuit hores quan el capital encara creia tenir dret il·limitat sobre el cos i el temps dels empleats. Fins avui, aquesta jornada commemorativa ha estat un mirall. Un mirall on cada generació es pot preguntar quines conquestes ha defensat i quines ha deixat que s’erosionin. Perquè els drets laborals no són com les roques granítiques que resisteixen el pas del temps, al contrari, són més aviat dunes de sorra que el vent se les pot endur.

Si situem la mirada al col·lectiu mèdic, certament el reflex que veiem al mirall en aquest moment no és molt esperançador. Els professionals amb la formació més llarga i exigent del sistema sanitari, amb la responsabilitat més gran sobre la vida i la salut dels pacients, són precisament aquells als qui s’imposen les condicions laborals més extremes, per extenuants i absorbidores. Jornades que s’estiren fins al límit fisiològic. Agendes impossibles que converteixen l’atenció en un tràmit informàtic i la medicina en una cadena de muntatge. Tot mesurat en minuts i amb la mínima despesa posssible. Això es tradueix en un estrès agut que es cronifica i genera una incidència de la síndrome de burnout que afecta gairebé el 50% dels metges, però que costa molt de reconèixer perquè la vocació, com sempre, s’ha utilitzat com a escut i excusa per no posar-hi remei.

Amb tot, la sobrecàrrega assistencial és molt probablement el primer problema que identifiquen la majoria de professionals, i en alguns casos es veu com una fatalitat, un accident inevitable. L’excés de treball que patim ara és el resultat d’anys d’infrafinançament, de retallades que no es van revertir, de places sense cobrir i d’una cultura institucional que ha tractat els facultatius com un recurs elàstic, capaç d’estirar-se indefinidament. I ho fan perquè, malgrat tot, saben que mai abandonarem els nostres pacients.

Metges de Catalunya (MC) és el sindicat mèdic més antic d’Europa, fundat el 1920. Això vol dir que fa més d’un segle que els professionals del nostre país tenim clar que la defensa de l’exercici digne de la medicina és indestriable de la qualitat de l’atenció als malalts. No demanem luxes ni privilegis, demanem un tracte just, reconeixement professional i unes condicions que ens permetin desenvolupar la nostra tasca assistencial de manera sostenible, sense que ens hi vagi la nostra pròpia salut.

“Treball digne”, aquesta ha estat i segueix sent la consigna principal del Primer de Maig, i també ho és de l’actual conflicte que vivim els metges i metgesses. Agendes assumibles. Descansos legals. Plantilles suficients. I el reconeixement explícit que la salut dels professionals és, en si mateixa, un dret i la condició primera perquè els pacients puguin ser atesos com es mereixen.

Ana Roca
Presidenta de Metges de Catalunya

Per què faré vaga

Publicat el per
2

Tribuna

Lourdes Franco

El 1978, Vicenç Navarro va escriure el llibre ‘Medicina bajo el Capitalismo’, en el qual plantejava que la causa del procés de medicalització de la societat es troba en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim. Des d’aquesta perspectiva, la veritable utilitat de la medicina és, doncs, contribuir a la seva legitimació. Així, la classe mèdica està servint als interessos del sistema i de la classe capitalista reduint els fenòmens col·lectius a individuals.

Fa gairebé dos anys, el novembre de 2018, les metgesses i els metges d’Atenció Primària (AP) ens vam unir en una vaga del sector sense precedents. En aquell moment es va negociar un Acord de Sortida de Vaga (ASV) i es va confiar en una Administració que semblava entendre les nostres reivindicacions. Hores d’ara, puc assegurar, que res més lluny de la realitat i que ens van enganyar.

Uns mesos després em proposaven representar el col·lectiu com a delegada sindical. Vaig acceptar per tenir l’oportunitat de fer alguna cosa per a canviar el que no estava bé i deixar així de queixar-me en petit comitè.

No ha estat una feina fàcil. D’inici sortíem amb un ASV que ens podria haver aportat tranquil·litat a les nostres consultes, però les reticències constants dels gestors i administradors ha donat peu a multiplicitat d’interpretacions de l’acord (sempre al seu favor, evidentment) en què  les metgesses i els metges sempre sortim perdent. Durant aquest temps, la lluita amb les direccions dels Equips d’Atenció Primària (centres de salut) i de les Direccions d’Atenció Primària i Serveis d’Atenció Primària (regions sanitàries) d’arreu del territori per fer complir l’ASV ha estat constant. Amb una penetració del pacte molt desigual arreu de Catalunya i amb moltes mancances per poder finalitzar el seu desplegament.

De tot plegat crec que només he guanyat que se’m retribueixi part de la feina extra que faig (no tota està reconeguda). Segueixo tenint llistes de 40 i escaig pacients diaris i tots els dies marxo tard per intentar finalitzar-la, per responsabilitat cap als pacients, per ètica professional, perquè la ciutadania no en té la culpa… O no? Potser la responsabilitat i l’ètica seria que estigués al 100% de les meves capacitats i, per tant, limitar-me les visites i respectar els descansos per minimitzar els errors. I, potser, la ciutadania sí ha estat còmplice, ja que no ha exercit el seu deure de reclamar allò que se li ha escapolit entre les mans, un sistema sanitari fort!

I ha arribat la pandèmia i totes i tots hem donat de nosaltres el 300%. I què hem obtingut a canvi? Menyspreu per la nostra feina, per la nostra especialitat, per la nostra professió. Em sento com aquells primers cristians perseguits i llançats a l’arena del circ perquè se’ls mengessin els lleons. Aquest estiu, després de treballar 12 hores quasi sense descans, després d’haver fet de 80 a 110 atencions (telefòniques, presencials, virtuals), marxava a casa (sempre més tard de l’hora per intentar acabar l’agenda) amb frustració, amb tristesa, amb un nus a la boca de l’estómac que em feia aflorar llàgrimes als ulls. Cansada i molt preocupada per no poder donar una bona atenció (o almenys com jo considero que s’ha de fer), dedicant temps a escoltar la gent i intentant ser el màxim de resolutiva en les seves demandes. I els meus pacients? Pobres! Relegats als petits moments que l’ingent volum de trucades i demandes virtuals que arriben al CAP diàriament em permetien (ben pocs). Em sento esgotada mentalment, tot i que he gaudit de les meves vacances (gaudides de manera obligatòria durant el període estival).

I què fa l’ICS i el Departament de Salut? Presentar un Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària en el qual, amb molt bones paraules, volen canviar el suposat model centrat en el metge per un “nou” model centrat en la infermera. Res en contra de les meves companyes (i companys, perquè que cada vegada hi ha més homes que es dediquen a aquesta professió). Hi tinc grans amigues i no concebo la meva feina sense el seu suport. Soc una gran partidària de la multidisciplinarietat.  Però el menyspreu que denota aquest Pla cap allò que represento i que tant temps i esforç m’ha costat obtenir, em fan revoltar-me i posar-hi el punt final a la situació.

Vull poder dir la meva! Vull tenir legitimitat quan no estigui d’acord amb les decisions polítiques que es prenguin!

Per tant, he decidit que no vull servir al capitalisme, no vull ser durant més temps còmplice del desmantellament de l’AP. La forma de dir prou és secundant la vaga de facultatives i facultatius de l’ICS dels propers dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre. Per la meva dignitat! Per una AP digna de la que pugui sentir-me orgullosa de pertànyer!

Lourdes Franco López
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya