Arxiu d'etiquetes: ICS

Recuperació sense millora?

Publicat el per
Respon

Tribuna

Lourdes Franco

L’Institut Català de la Salut (ICS) ha compartit amb els representants dels treballadors la presentació “Recuperar l’essència amb tot el que hem après”, l’enfoc estratègic amb què l’entitat vol retornar l’atenció primària a la situació prepandèmica, incorporant allò que s’ha vist com a positiu durant la gestió de l’emergència sanitària.

Com no pot ser d’altra manera, des de Metges de Catalunya (MC) estem d’acord que la recuperació de la presencialitat i la longitudinalitat, així com del lideratge assistencial de l’atenció primària (AP) és imprescindible, però també és important reconèixer les funcions cabdals i insubstituïbles del personal facultatiu, que requereixen temps i recursos per desplegar-se en la seva totalitat. Entre aquestes funcions es troba, per exemple, la capacitat diagnòstica, i per això també és necessària una dimensió correcta de la plantilla de radiòlogues d’AP.

Elena Bartolozzi

Tenint en compte que el personal facultatiu resol entre el 65% i el 70% de les demandes assistencials de la població, creiem que no s’està invertint de manera adequada en el dimensionament de la plantilla de metges i metgesses. Amb les mateixes dades que facilita l’empresa pública es pot observar que el grup professional que menys creix en contractacions és el de les facultatives. Segons la plantilla equivalent facilitada per la Direcció de Persones de l’ICS, entre 2019 i 2021, el grup A1 creix el 6,35% respecte el total del creixement d’AP, enfront el 22,56% del grup A2 o del 52,08% dels GIS, i un creixement de només el 3,65% del total de contractacions de l’ICS. No estem en desacord amb la contractació de més companyes d’infermeria o d’administració, ja que també són molt necessàries. El problema rau quan el personal facultatiu assumeix una àmplia cartera de serveis que segueix en continua expansió, i aquest estament no es dimensiona correctament.

Carolina Roser

Davant d’això, sempre ens trobem amb el dogma: “no hi ha metges”. Es tracta d’un pretext pobre que seria fàcilment resoluble amb la millora de les condicions de treball, i amb una retribució adequada, per tal que l’AP torni a ser atractiva i aconsegueixi retenir el talent (enguany, un 6% del residents de família ho han deixat) i captar-ne de nou.

Pel que fa a la proposta d’agenda, cal tenir en compte que els dos terços assistencials de la jornada han de ser respectats (II Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat) i que cal considerar com assistencials totes les actuacions que recauen sobre els pacients, ja sigui una visita presencial o virtual, la revisió d’una alerta o la renovació de tractaments farmacològics.

A tot això, observem altres qüestions pel que fa a les agendes assistencials que considerem errònies, imprecises o inexistents.

  1. En aquests moments les visites requereixen més temps, més diàleg i més profunditat. Els pacients tenen múltiples demandes, presenten descompensacions, cal analitzar la història clínica i establir prioritats. Així doncs, pensem que 12 minuts per a les visites presencials programades són insuficients per prestar una atenció de qualitat.
  2. Amb la distribució proposada, el temps total per a les visites espontànies, telemàtiques i e-consultes seria de 21 minuts. Així, només es poden encabir quatre visites d’aquestes modalitats per jornada (mantenint els 6 minuts de l’acord de sortida de vaga). Una quantitat insuficient donades les dinàmiques vigents.
  3. En aquest model no es tenen en compte les visites d’incidències (resoltes per infermeria) que sorgeixen en el dia a dia i que no es poden perllongar. Com es proposa la gestió d’aquesta demanda prioritzada a la metgessa assignada?
  4. Tampoc hi ha cap proposta d’espai a l’agenda per fer domicilis, siguin programats per als pacients crònics o aguts per a les descompensacions. Recordem que aquest tipus de visites han de preveure un temps de 45 minuts per a les zones urbanes i de 60 minuts en zones rurals.
  5. No hi ha cap plantejament respecte a les visites d’aguts generades a través de la gestió infermera de la demanda. Com es proposa que se’ls assigni espai a l’agenda?

La presentació no té en compte consideracions igualment importants que condicionen en gran manera el correcte desenvolupament de l’atenció sanitària en el primer nivell assistencial. Així, no es tenen en compte les baixes, permisos, reduccions de jornada i excedències ocasionades per la sobrecàrrega de treball i el burnout del personal. En aquest sentit, és indispensable que l’ICS actualitzi el més aviat possible els estudis de càrregues de treball realitzats l’any 2018 que ja no reflecteixen la realitat dels CAP.

Tampoc es tenen compte les causes extrínseques que provoquen la hiperfreqüentació de l’AP, com el retard en la realització de proves diagnòstiques, la llista d’espera hospitalària, la demora en els centres de rehabilitació i les visites vinculades amb la salut mental, així com els endarreriments en la resolució d’incidències relacionades amb les baixes laborals i les avaluacions d’invalideses.

Aquests factors, que no depenen de l’organització dels CAP, ocasionen un gran volum de consultes i són els causants de situacions de retard diagnòstic i dels processos de tractament, i també de l’increment de la tensió a les consultes i les agressions verbals i físiques als professionals.

D’altra banda, la pedagogia sobre el bon ús del sistema i la promoció de la salut no es poden deixar només en mans dels professionals. Requereixen campanyes informatives de llarg recorregut per part del Departament de Salut.

Finalment, la nova figura de referent en benestar emocional també ens genera certs recels. Les situacions de desequilibri emocional sempre han estat molt presents entre la població. Certament, la pandèmia els ha agreujat, però, la dotació plantejada i el rol competencial suggerit no semblen els més adequats davant les necessitats actuals.

La detecció de problemàtiques socials o sanitàries en la comunitat és cabdal, però encara ho és més la necessitat de no tensionar el sistema amb expectatives de resolució que no podran ser ateses amb els recursos actuals. Cal recordar que la tasca d’atenció comunitària i la prescripció social són inherents a l’especialitat de medicina familiar i comunitària (MFiC) des de la seva creació, i que la seva escassa implementació sempre ha anat lligada a una infradotació de les plantilles. Novament, les facultatives es veuen relegades a les consultes i s’opta per incorporar una nova figura per realitzar una part de les funcions que corresponen a l’especialitat mèdica. En tot cas, aquesta actuació d’abast comunitari hauria de ser compartida entre el personal facultatiu i els nous referents de benestar emocional.

Per tot l’exposat, des de MC instarem els professionals mèdics a no acceptar visites sense espai de temps assignat a l’agenda, ni aquelles que sobrepassin el 2/3 assistencials de la nostra jornada laboral. En cas que això succeeixi, informarem els pacients de la situació i les opcions que tenen a les seves mans.

Lourdes Franco, delegada sindical i secretària del Sector Primària ICS de MC
Elena Bartolozzi, delegada sindical de MC
Carolina Roser, delegada sindical de MC

Recuperar l’essència amb tot el que hem après

View Fullscreen
Skip to PDF content

 

Per què faré vaga

Publicat el per
2

Tribuna

Lourdes Franco

El 1978, Vicenç Navarro va escriure el llibre ‘Medicina bajo el Capitalismo’, en el qual plantejava que la causa del procés de medicalització de la societat es troba en els interessos econòmics del model de societat capitalista en què vivim. Des d’aquesta perspectiva, la veritable utilitat de la medicina és, doncs, contribuir a la seva legitimació. Així, la classe mèdica està servint als interessos del sistema i de la classe capitalista reduint els fenòmens col·lectius a individuals.

Fa gairebé dos anys, el novembre de 2018, les metgesses i els metges d’Atenció Primària (AP) ens vam unir en una vaga del sector sense precedents. En aquell moment es va negociar un Acord de Sortida de Vaga (ASV) i es va confiar en una Administració que semblava entendre les nostres reivindicacions. Hores d’ara, puc assegurar, que res més lluny de la realitat i que ens van enganyar.

Uns mesos després em proposaven representar el col·lectiu com a delegada sindical. Vaig acceptar per tenir l’oportunitat de fer alguna cosa per a canviar el que no estava bé i deixar així de queixar-me en petit comitè.

No ha estat una feina fàcil. D’inici sortíem amb un ASV que ens podria haver aportat tranquil·litat a les nostres consultes, però les reticències constants dels gestors i administradors ha donat peu a multiplicitat d’interpretacions de l’acord (sempre al seu favor, evidentment) en què  les metgesses i els metges sempre sortim perdent. Durant aquest temps, la lluita amb les direccions dels Equips d’Atenció Primària (centres de salut) i de les Direccions d’Atenció Primària i Serveis d’Atenció Primària (regions sanitàries) d’arreu del territori per fer complir l’ASV ha estat constant. Amb una penetració del pacte molt desigual arreu de Catalunya i amb moltes mancances per poder finalitzar el seu desplegament.

De tot plegat crec que només he guanyat que se’m retribueixi part de la feina extra que faig (no tota està reconeguda). Segueixo tenint llistes de 40 i escaig pacients diaris i tots els dies marxo tard per intentar finalitzar-la, per responsabilitat cap als pacients, per ètica professional, perquè la ciutadania no en té la culpa… O no? Potser la responsabilitat i l’ètica seria que estigués al 100% de les meves capacitats i, per tant, limitar-me les visites i respectar els descansos per minimitzar els errors. I, potser, la ciutadania sí ha estat còmplice, ja que no ha exercit el seu deure de reclamar allò que se li ha escapolit entre les mans, un sistema sanitari fort!

I ha arribat la pandèmia i totes i tots hem donat de nosaltres el 300%. I què hem obtingut a canvi? Menyspreu per la nostra feina, per la nostra especialitat, per la nostra professió. Em sento com aquells primers cristians perseguits i llançats a l’arena del circ perquè se’ls mengessin els lleons. Aquest estiu, després de treballar 12 hores quasi sense descans, després d’haver fet de 80 a 110 atencions (telefòniques, presencials, virtuals), marxava a casa (sempre més tard de l’hora per intentar acabar l’agenda) amb frustració, amb tristesa, amb un nus a la boca de l’estómac que em feia aflorar llàgrimes als ulls. Cansada i molt preocupada per no poder donar una bona atenció (o almenys com jo considero que s’ha de fer), dedicant temps a escoltar la gent i intentant ser el màxim de resolutiva en les seves demandes. I els meus pacients? Pobres! Relegats als petits moments que l’ingent volum de trucades i demandes virtuals que arriben al CAP diàriament em permetien (ben pocs). Em sento esgotada mentalment, tot i que he gaudit de les meves vacances (gaudides de manera obligatòria durant el període estival).

I què fa l’ICS i el Departament de Salut? Presentar un Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària en el qual, amb molt bones paraules, volen canviar el suposat model centrat en el metge per un “nou” model centrat en la infermera. Res en contra de les meves companyes (i companys, perquè que cada vegada hi ha més homes que es dediquen a aquesta professió). Hi tinc grans amigues i no concebo la meva feina sense el seu suport. Soc una gran partidària de la multidisciplinarietat.  Però el menyspreu que denota aquest Pla cap allò que represento i que tant temps i esforç m’ha costat obtenir, em fan revoltar-me i posar-hi el punt final a la situació.

Vull poder dir la meva! Vull tenir legitimitat quan no estigui d’acord amb les decisions polítiques que es prenguin!

Per tant, he decidit que no vull servir al capitalisme, no vull ser durant més temps còmplice del desmantellament de l’AP. La forma de dir prou és secundant la vaga de facultatives i facultatius de l’ICS dels propers dies 13, 14, 15 i 16 d’octubre. Per la meva dignitat! Per una AP digna de la que pugui sentir-me orgullosa de pertànyer!

Lourdes Franco López
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya

Reflexions d’una metgessa sobre la salut i les responsabilitats

Publicat el per
2

Tribuna

Carolina Roser

La salut ha estat considerada des de sempre el més valuós dels nostres béns. L’aparició de la Covid ha capgirat les nostres vides recordant-nos aquest tòpic. El concepte de salut ha anat evolucionant amb els anys i actualment ja no es refereix només a l’absència de malaltia, sinó també al benestar físic, mental, emocional, social, espiritual, sexual i mediambiental de la població. Acceptem, doncs, que la salut és quelcom complex i multifactorial.

Per tant, l’objectiu d’aconseguir un estat de salut no només correspon a la medicina, sinó també als polítics, a la societat i a l’individu. La salut és cosa de tots.

Però quina part de responsabilitat tenim cadascú de nosaltres (sanitaris, polítics, mitjans de comunicació, societat i individus) en la promoció i conservació de la nostra salut individual i col·lectiva?

La responsabilitat es pot definir com la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc. Fem doncs un repàs de les principals responsabilitats en salut de cadascun dels actors que determinen la nostra salut.

  1. Responsabilitats dels polítics i gestors (Ministeri de Sanitat, Departament de salut, Servei Català de la Salut i entitats proveïdores)
  • Assignar un pressupost que permeti garantir un sistema de salut amb els recursos tecnològics, humans i de coneixement necessaris, i amb la qualitat i la quantitat suficient per assegurar la correcta accessibilitat de la població així com l’equitat territorial.
  • La planificació, organització i avaluació dels diferents territoris i programes de salut i el seu replantejament quan no compleixin els objectius prefixats.
  • Dotar els professionals sanitaris dels recursos necessaris per poder exercir les seves funcions: temps adequat a cada tasca a realitzar (atenció clínica, docència, formació continuada, investigació, etc.); plantilla de professionals suficient per cobrir les necessitats de cada servei; organització adaptada a la realitat de cada territori, etc.
  • Condicions laborals i econòmiques equiparables a les dels països europeus homologables.
  • Educació sanitària de la població: realitzar campanyes d’educació sanitària continuades en el temps, intensives i incisives en diferents aspectes (alimentació, exercici físic, autocura en malalties lleus, gestió emocional, etc.) per tal d’apoderar i donar capacitat per a la cura de la pròpia salut. El coneixement és bàsic per al canvi de creences i actituds.
  1. Responsabilitats dels sanitaris

La llei d’ordenació de la professions sanitàries (LOPS 2003) regula i descriu amb detall quines són les funcions i responsabilitats de cada categoria sanitària (metge, infermera, auxiliar, fisioterapeuta, farmacèutic…)

Els metges i metgesses tenim les següents funcions/responsabilitats:

  • Indicació i realització de las activitats dirigides a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció de les malalties i al diagnòstic, tractament i rehabilitació dels pacients, així com l’enjudiciament i pronòstic dels processos objecte d’atenció.
  • Formació continuada per tal de garantir un coneixement científic suficient i actualitzat.
  • Docència a estudiants de medicina i a altres companys metges o sanitaris d’altres categories.
  • Investigació, ètica professional, treball en equip, respecte pels companys i pels usuaris del servei.
  • Autocura i gestió emocional.
  • Defensa dels drets laborals.
  1. Responsabilitats de la societat i els individus
  • Tenir un estil de vida saludable per mitjà de l’alimentació, l’exercici físic regular i el descans.
  • Evitar el consum de tòxics, promoure les relacions socials i les activitats de lleure i el contacte amb la natura.
  • Exigir als polítics la garantia d’unes condicions de feina adequades que permetin el manteniment de la salut.
  • Fer un ús responsable del sistema de salut i tractar els treballadors sanitaris amb respecte i educació.
  • Respectar i afavorir les condicions de salubritat, soroll, contaminació… de les ciutats i del espais naturals.

En els últims 50 anys s’han anat tergiversant aquestes responsabilitats, de tal manera que una gran part de la població delega les funcions que li pertoquen en matèria de salut sobre el sistema sanitari i els seus professionals. Alhora, els polítics han delegat sobre els treballadors sanitaris la responsabilitat de mantenir el bon funcionament de sistema, sense que aquest disposi dels recursos adequats, tot apel·lant a la bona voluntat i a la vocació d’aquests professionals.

Finalment, els sanitaris, principalment els metges i metgesses, hem intentat mantenir les nostres responsabilitats professionals i alhora hem acceptat assumir-ne d’altres que en realitat corresponen al mateix sistema sanitari i a la població. Això ens ha portat a una situació de saturació i desmotivació i a la conseqüent fuga de professionals a altres països.

La Covid ha posat en evidència totes les mancances del sistema sanitari, que els polítics dels diferents governs han negat durant els últims 20 anys.

En aquest moment, els sanitaris estem contra les cordes, esgotats i sobrepassats per la situació, aguantant les falses promeses dels polítics sobre uns recursos i una reorganització del sistema que, per experiència, sabem que no arribarà.

Els ciutadans i les ciutadanes estan enfadats amb nosaltres perquè no poden accedir al seu metge de capçalera amb la facilitat que ho feien abans de la pandèmia. Però, qui és el responsable de la saturació del sistema i de la manca de professionals sanitaris? En els darrers 50 anys, la població ha exigit als polítics l’exercici de les seves responsabilitats pel manteniment d’un bon sistema de salut públic?

És urgent que cadascú entomi les seves responsabilitats i exigeixi als altres actors que es facin càrrec de les seves. Els metges i metgesses de família ja vam fer una vaga l’any 2018 a causa de la sobrecàrrega de feina, que ja era molt important abans de la Covid.

Els acords que es van signar per acabar amb aquella vaga en bona part no s’han complert. Fa un any ho vam denunciar a la Inspecció de treball i no hem obtingut resposta. Qui és el responsable de que no s’hagi complert l’acord? Qui és el responsable de la manca de resposta per part de la Inspecció de Treball? Haurem de fer un altra vaga per defensar la nostra supervivència?

I la població, què pensa fer? A banda de criticar-nos i insultar-nos a les xarxes socials i a les consultes dels CAP.

Si us plau, que cadascú faci el que li toca. En cas contrari, que assumeixi les conseqüències.

Carolina Roser Galard
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya