Arxiu d'etiquetes: opinió

Homenatge a Berlanga

Publicat el per
1

Tribuna d’opinió

Jordi Cruz

Jordi Cruz

Quan una situació es defineix com a ‘berlanguiana’ significa que és pròpia del gènere cinematogràfic en què va excel·lir el gran cineasta valencià Luis García Berlanga: la comèdia coral, caòtica i esperpèntica, que mostra les misèries morals de la nostra societat. La situació viscuda el dilluns 20 de juliol en la reunió de la comissió negociadora del I Conveni col·lectiu de la xarxa sanitària concertada es pot qualificar sens dubte de ‘berlanguiana’.

Encara que Metges de Catalunya (MC) no va signar el conveni, vam ser convidats a la reunió per debatre i resoldre les esmenes al redactat plantejades per la Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en Treball del Departament d’Empresa i Ocupació. Es tractava doncs d’analitzar les modificacions que s’havien d’aplicar al conveni perquè s’ajustés a la legalitat vigent.

La sorpresa, o potser no tant, va ser que quan vam arribar l’acta de la reunió ja estava redactada. “Poseu el vostre nom i signeu”, va dir el president de la comissió. Els representants de MC vam fer constar la nostra oposició pel que consideràvem una anomalia democràtica i vam anunciar que el sindicat mèdic volia incloure en l’acta una nota de protesta. La resposta del president i de la resta de membres de la comissió (patronals sanitàries i sindicats CCOO, UGT i SATSE) va ser que no es podia afegir res a l’acta, que es quedava així i punt. A partir d’aquí va començar l’espectacle de retrets i la pèrdua de papers dels que deien que l’acta ja estava feta. “Nos han dicho que veníamos solo a firmar y llevamos aquí dos horas. ¿Pero esto qué es?”, deia un dels assistents.

Vam intentar fer-los veure que el diccionari defineix ‘acta’ com el document formal que recull per escrit allò que succeeix i s’expressa en un acte o esdeveniment qualsevol, i que allà no s’havien produït els fets que es reflectien a l’acta redactada. Vam expressar el nostre dret a incloure les consideracions de MC i ens el van negar.

Aleshores, quan va arribar el moment de signar, vam fer el que havíem dit que faríem: deixar per escrit el nostre desacord. La reacció va ser la següent: arrencar de la mà el bolígraf amb què MC estava signant, trencar els documents i tornar a imprimir-los perquè els signessin totes les organitzacions excepte MC, a qui únicament en donarien una còpia. La nostra resposta va ser tornar a expressar que ens emparava el dret a signar manifestant el nostre desacord i vam afegir que si ens impedien fer-ho ens haurien de treure per la força. Sort que som a l’estiu i estan prohibits els focs, sinó ens haurien cremat a la foguera per heretges. Els assessors jurídics de les patronals van dir que estaven d’acord amb la nostra signatura si, ATENCIÓ, escrivíem només allò que ells ens dictaven. És o no és esperpèntic tot plegat?

Després de dues hores de show surrealista, es va signar l’acta i MC, en un racó del document, breument i en lletra petita, va poder expressar el seu desacord.

Última pàgina de l'acta de la reunió de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Última pàgina de l’acta de la comissió negociadora del conveni amb la nota de desacord de MC.

Trist, patètic i decebedor. No es poden trobar altres paraules. Tothom té els seus legítims interessos, però per sobre de qualsevol altra cosa està el respecte a qüestions tan elementals com el dret a rèplica i la llibertat d’expressió. És intolerable que organitzacions dites democràtiques impedeixin a una altra que expressi la seva opinió. MC no ho consent ni ho consentirà. Per contra, estarem sempre d’acord amb que cadascú expressi el que vulgui i cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

I més enllà de les sigles a les que cada un representa, és molt descoratjador que membres de sindicats que han lluitat històricament contra règims dictatorials que negaven llibertats, ara mantinguin aquesta mena d’actituds. És quelcom molt significatiu del moment de desprestigi i desafecció que pateixen i és un comportament sobre el qual, tard o d’hora, hauran de retre comptes davant els seus propis afiliats.

Jordi Cruz és metge cirurgià d’urgències de l’Hospital de Mataró i president del sector Hospitals XHUP de Metges de Catalunya. 

Gràcies Itàlia!

Publicat el per
4

Tribuna d’opinió

Ricard Yago

Ricard Yago

Una porta s’ha obert per a més de 2.000 metges espanyols, els anomenats mesto (metges especialistes sense títol oficial), per obtenir el reconeixement que durant molts anys se’ls ha negat. La UE, mitjançant la directiva 2013/55, ha instat els seus estats membres a reconèixer els títols d’especialista atorgats a Itàlia als mesto. Això significa que Espanya haurà de reconèixer la titulació als metges italians mentre segueix defugint la seva responsabilitat cap als professionals autòctons que es troben en aquesta mateixa situació. L’únic requisit marcat pel Parlament i el Consell Europeu, que ni tan sols exigeix ​​que la formació mèdica compleixi els requisits europeus per al reconeixement de qualificacions professionals (Directiva 2005/36, article 25), és que l’expedició del títol s’acompanyi d’un certificat oficial que declari que el metge en qüestió ha exercit una mateixa especialitat durant almenys 10 anys consecutius.

Sens dubte, es tracta d’una excel·lent notícia ja que s’endevina difícil que l’Estat espanyol privi als seus metges de drets que concedeix a forans. Ara és el moment que per tercera i esperem que última vegada es promulgui un Reial Decret rigorós i de fàcil aplicació que regularitzi la situació professional i laboral dels mesto, atorgant-los el títol d’especialista de què són moral i objectivament mereixedors. Perquè cal recordar que els mesto espanyols acumulen una experiència assistencial d’entre 15 i 30 anys i que si en el seu moment no van obtenir el títol d’especialista no va ser per desídia sinó per l’absència de planificació per part de les autoritats sanitàries i educatives del moment. Van ser gairebé tres dècades de creixement exponencial de llicenciats en Medicina que no van trobar rèplica en el nombre de places MIR que any rere any es van anar oferint. Això no va ser obstacle perquè els metges que no van accedir a la formació especialitzada comencessin a treballar en un sistema sanitari que els necessitava. I així ho han fet des de llavors fins ara. Pediatres, anestesiòlegs, cirurgians, ginecòlegs, uròlegs, traumatòlegs, psiquiatres… tots ells especialistes de facto que ofereixen un valuosíssim servei de salut tot i la situació de desemparament administratiu de què són objecte.

Però ara és el moment de deixar enrere els retrets i demanar als actuals titulars de Sanitat i Educació del Govern d’Espanya que deixin de tirar pilotes fora i segueixin l’exemple de l’executiu italià. Durant anys els responsables polítics s’han escudat en que el marc legal i la UE no permetien el reconeixement dels títols als mesto, però la decisió del govern italià i el posterior suport de les autoritats europees invaliden l’argument. Es tracta d’una decisió política que, ben plantejada, no hauria de tenir efectes col·laterals ja que ha comptat amb el suport de tots els estaments mèdics implicats, des dels estudiants i els residents, fins als col·legis i els sindicats, passant per les facultats i les acadèmies de ciències de la salut. Tots ells s’han manifestat partidaris de trobar una solució per al col·lectiu mesto.

A més, cal no oblidar que va ser l’actual partit de govern el que l’octubre de 2010, quan exercia d’oposició, qui va presentar i va recolzar una proposició per modificar la Llei 44/2003 d’ordenació de les professions sanitàries, per regular un procediment excepcional d’accés al títol de metge especialista i de farmacèutic especialista. Aquella proposició també va obtenir el suport de CiU, PNB, ERC, IU- ICV i el Grup Mixt. Per tant, també en el pla polític hi ha hagut consens sobre la necessitat de trobar una sortida per als mesto.

Així doncs, ens trobem davant el moment polític adequat per dur a terme un acte de justícia envers els metges especialistes espanyols sense títol oficial. Una ocasió, qui sap si única, que ens brinda Europa i que hem d’aprofitar en nom de la igualtat de drets i d’oportunitats de tots els ciutats europeus. Els mesto no mereixen una altra cosa.

Ricard Yago és secretari adjunt de Mesto – Festo de Metges de Catalunya.

Incompliment del primer conveni del Parc de Salut Mar

Publicat el per
3

Tribuna d’opinió

Josep Maria Puig

Josep Maria Puig

No havien passat ni tres mesos des de la signatura del primer conveni col·lectiu del Parc de Salut Mar (PSMAR) quan l’empresa, el dia 3 de maig, ens va comunicar la seva decisió de no complir allò que acabaven de signar sobre el cobrament de la carrera professional. Per més escarni, ens van explicar que aquesta decisió havia estat presa durant els últims mesos de les negociacions malgrat que, davant les preguntes explícites que sobre aquesta qüestió vam fer a l’empresa, la resposta va ser sempre afirmar que el que no s’estava negociant en aquell moment passaria al nou conveni tal com estava a l’anterior. Així que, pel que semblava, quedava clar que aquest punt no es modificaria i se seguirien cobrant les carreres malgrat els intensos rumors externs de que podien perillar.

Decepció és un terme que no expressa prou el sentiment d’engany i traïció que l’actuació de l’empresa ens ha provocat. Engany perquè amb l’afany d’aconseguir convèncer-nos per signar unes retallades socials “imprescindibles per mantenir l’equilibri pressupostari” ens van mentir. I traïció  perquè qui va donar la cara davant del nostre col·lectiu per la bondat de l’acord amb l’empresa vam ser nosaltres.

Per si això no fos suficient, a hores d’ara, aquelles persones que van presentar la sol·licitud de carrera professional durant l’últim trimestre del 2012, no tenen encara els resultats de la seva avaluació. Els metges, tot i que la nostra comissió d’avaluació ha fet la seva feina, desconeixem encara el resultat de la mateixa gràcies al bloqueig que la Direcció de RRHH manté sobre aquest tema.

Si mirem enfora l’escarni és encara més gran. L’ICS ha anunciat que pagarà les carreres dels seus professionals, i a la majoria de la XHUP hi ha acord en pagar-les amb la condició de que l’import es retorni si en el futur hi hagués una sentència que així ho exigís. Nosaltres no, al Parc de Salut Mar no. Nosaltres estem patint la més restrictiva de les lectures del Reial Decret d’ajustos retributius. És més, ens han aplicat i ens apliquen totes les retallades que afecten els funcionaris sense ser-ne, però es neguen a fer-nos extensives les mesures de millora dirigides al personal estatutari, com ara la millora de la prestació econòmica de baixa laboral o la de les pròpies carreres professionals. A més a més, com a personal laboral, hem patit un ERO. Crèiem que l’empresa era només víctima, com nosaltres, de les bestieses imposades des d’àmbits superiors, però aquesta creença s’ha demostrat falsa. La seva única fita és l’equilibri pressupostari i si per això cal carregar l’estalvi sobre les nostres nòmines ho faran, ho estan fent.

Parc de Salut Mar

Davant d’aquests fets només ens queda la via judicial – ja iniciada –  per evitar l’espoli de la nostra nòmina. Cal tenir en compte que els forats produïts a l’empresa són, en part, fruit de decisions anteriors preses amb criteris d’utilitat política però sense viabilitat econòmica. Decisions com assignar al PSMAR centres sanitaris situats fora de la ciutat de Barcelona sense la dotació econòmica adient.

L’asfixia financera a què ens sotmet el CatSalut es dóna en un context en què aquest mateix organisme deu 72 milions d’euros al PSMAR. Ells no paguen però ens fan pagar a nosaltres. No tenen objeccions a l’hora de criticar Madrid pels deutes que manté amb Catalunya, però fan exactament el mateix amb nosaltres. Doble moral però la meitat de la vergonya que haurien de tenir.

Crida també l’atenció la contradicció entre el principi que predica amb insistència la direcció de l’empresa sobre la necessitat d’acabar amb l’igualitarisme en l’aspecte econòmic per premiar l’esforç, i la decisió final de castigar precisament aquells que més s’han esforçat durant els darrers 6 anys i han aconseguit els mèrits requerits per passar de nivell professional. El càstig, pels millors.

A partir d’ara què més incompliran? Quan trigaran en acollir-se a la reforma laboral per despenjar-se del conveni per no complir allò que hem signat però que no els interessa? Quina fiabilitat té la seva paraula? De què serveix negociar amb algú que no respecta els pactes? Com podem asseure’ns a negociar allò que els hi convé arreglar mentre incompleixen allò que ens convé a nosaltres? No ens veuria tothom com uns rucs? Han tancat portes fonamentals per poder negociar: la confiança, la bona fe contractual i la lleialtat.

Ens ho han posat difícil i s’ho han posat difícil. Tots hi perdem.

Josep Maria Puig és nefròleg, delegat de MC i president del comitè d’empresa del Parc de Salut Mar.