Tribuna d’opinió

Josep Maria Puig

No havien passat ni tres mesos des de la signatura del primer conveni col·lectiu del Parc de Salut Mar (PSMAR) quan l’empresa, el dia 3 de maig, ens va comunicar la seva decisió de no complir allò que acabaven de signar sobre el cobrament de la carrera professional. Per més escarni, ens van explicar que aquesta decisió havia estat presa durant els últims mesos de les negociacions malgrat que, davant les preguntes explícites que sobre aquesta qüestió vam fer a l’empresa, la resposta va ser sempre afirmar que el que no s’estava negociant en aquell moment passaria al nou conveni tal com estava a l’anterior. Així que, pel que semblava, quedava clar que aquest punt no es modificaria i se seguirien cobrant les carreres malgrat els intensos rumors externs de que podien perillar.

Decepció és un terme que no expressa prou el sentiment d’engany i traïció que l’actuació de l’empresa ens ha provocat. Engany perquè amb l’afany d’aconseguir convèncer-nos per signar unes retallades socials “imprescindibles per mantenir l’equilibri pressupostari” ens van mentir. I traïció  perquè qui va donar la cara davant del nostre col·lectiu per la bondat de l’acord amb l’empresa vam ser nosaltres.

Per si això no fos suficient, a hores d’ara, aquelles persones que van presentar la sol·licitud de carrera professional durant l’últim trimestre del 2012, no tenen encara els resultats de la seva avaluació. Els metges, tot i que la nostra comissió d’avaluació ha fet la seva feina, desconeixem encara el resultat de la mateixa gràcies al bloqueig que la Direcció de RRHH manté sobre aquest tema.

Si mirem enfora l’escarni és encara més gran. L’ICS ha anunciat que pagarà les carreres dels seus professionals, i a la majoria de la XHUP hi ha acord en pagar-les amb la condició de que l’import es retorni si en el futur hi hagués una sentència que així ho exigís. Nosaltres no, al Parc de Salut Mar no. Nosaltres estem patint la més restrictiva de les lectures del Reial Decret d’ajustos retributius. És més, ens han aplicat i ens apliquen totes les retallades que afecten els funcionaris sense ser-ne, però es neguen a fer-nos extensives les mesures de millora dirigides al personal estatutari, com ara la millora de la prestació econòmica de baixa laboral o la de les pròpies carreres professionals. A més a més, com a personal laboral, hem patit un ERO. Crèiem que l’empresa era només víctima, com nosaltres, de les bestieses imposades des d’àmbits superiors, però aquesta creença s’ha demostrat falsa. La seva única fita és l’equilibri pressupostari i si per això cal carregar l’estalvi sobre les nostres nòmines ho faran, ho estan fent.

Parc de Salut Mar

Davant d’aquests fets només ens queda la via judicial – ja iniciada –  per evitar l’espoli de la nostra nòmina. Cal tenir en compte que els forats produïts a l’empresa són, en part, fruit de decisions anteriors preses amb criteris d’utilitat política però sense viabilitat econòmica. Decisions com assignar al PSMAR centres sanitaris situats fora de la ciutat de Barcelona sense la dotació econòmica adient.

L’asfixia financera a què ens sotmet el CatSalut es dóna en un context en què aquest mateix organisme deu 72 milions d’euros al PSMAR. Ells no paguen però ens fan pagar a nosaltres. No tenen objeccions a l’hora de criticar Madrid pels deutes que manté amb Catalunya, però fan exactament el mateix amb nosaltres. Doble moral però la meitat de la vergonya que haurien de tenir.

Crida també l’atenció la contradicció entre el principi que predica amb insistència la direcció de l’empresa sobre la necessitat d’acabar amb l’igualitarisme en l’aspecte econòmic per premiar l’esforç, i la decisió final de castigar precisament aquells que més s’han esforçat durant els darrers 6 anys i han aconseguit els mèrits requerits per passar de nivell professional. El càstig, pels millors.

A partir d’ara què més incompliran? Quan trigaran en acollir-se a la reforma laboral per despenjar-se del conveni per no complir allò que hem signat però que no els interessa? Quina fiabilitat té la seva paraula? De què serveix negociar amb algú que no respecta els pactes? Com podem asseure’ns a negociar allò que els hi convé arreglar mentre incompleixen allò que ens convé a nosaltres? No ens veuria tothom com uns rucs? Han tancat portes fonamentals per poder negociar: la confiança, la bona fe contractual i la lleialtat.

Ens ho han posat difícil i s’ho han posat difícil. Tots hi perdem.

Josep Maria Puig és nefròleg, delegat de MC i president del comitè d’empresa del Parc de Salut Mar.