Tribuna
Tarek Mahfouz
En els últims temps, des d’alguns àmbits sanitaris s’ha posat en dubte la funcionalitat del terç no assistencial, però què és realment i quina base legal i pràctica té?
Es tracta d’un dret històric, acordat en la Mesa Sectorial del 2008 i consolidat en l’Acord de Sortida de Vaga de 2018. Aquest concepte s’aplica des de fa dècades a aquelles activitats sanitàries realitzades pels professionals sense intervenció clínica directa sobre pacients, com ara la formació, la recerca, la docència o les activitats comunitàries.
La resolució, precursora del terç no assistencial, estableix textualment que “un màxim de 2/3 de la jornada s’han de dedicar a l’activitat assistencial”. D’aquí que es dediquin aproximadament cinc hores de cada jornada laboral a l’activitat assistencial.
Ja en l’Ordre del 6 de maig de 1990, d’aprovació del Reglament Marc de funcionament dels equips d’atenció primària, es defineix l’activitat directa com a assistència a demanda aguda, sigui ambulatòria, domiciliària o urgent. La promoció de la salut, l’educació sanitària i la prevenció de la malaltia també formen part d’aquesta, i així ho reconeix l’Institut Català de la Salut (ICS) en diversos escrits. Revisant alguns documents del Departament de Salut, com per exemple la cartera de serveis, trobem frases literals que orienten cap al sentit del que és una activitat assistencial: “L’atenció sanitària comprèn totes les activitats ASSISTENCIALS d’atenció individual, diagnòstiques, terapèutiques i de seguiment de persones amb processos aguts o crònics, així com les de promoció de la salut, educació per a la salut i prevenció de la malaltia, que duen a terme els diferents professionals d’atenció primària”.
Així doncs, sembla bastant clar què és activitat assistencial i què no ho és. Tanmateix, en la Instrucció 1/2018 de la Metropolitana Nord, s’especifiquen les visites diàries com a “23 presencials +/- 5 visites 9e i telefòniques”. En aquest cas trobem literalment el terme 9e. Seria absurd pretendre utilitzar el terç no assistencial per programar més visites 9e, perquè aquestes xifres quedarien buides de sentit. A més, en el punt primer de l’ASV 2018 s’estableix “garantir un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per cada visita telefònica o virtual”. I què és una visita virtual? Si s’aplica el sentit comú, es tracta d’una atenció no presencial, però igualment assistencial. I no és cap casualitat parlar de 23 presencials i cinc (9e), ja que és la quantitat que té cabuda en les cinc hores actuals dels dos terços assistencials.
Per tant, l’activitat no assistencial correspon a tasques necessàries per al funcionament del sistema sanitari, encara que no impliquen atenció directa o indirecta a pacients concrets. Això inclou l’administració burocràtica no vinculada a casos específics, la formació i actualització professional, la recerca, la gestió clínica o organitzativa, la coordinació interprofessional no lligada a pacients, la docència, i la planificació de serveis.
Aquestes cites i reflexions han de ser útils per entendre el terç no assistencial com a concepte, ja que no es pot tractar d’un recurs per absorbir més càrrega assistencial, sinó d’un espai necessari per a activitats essencials que, sense estar dirigides a pacients, contribueixen a la qualitat del sistema sanitari. Qualsevol intent de desvirtuar aquest principi posa en perill tant els drets dels professionals i pacients, com la sostenibilitat de la pràctica clínica diària.
Tarek Mahfouz Castejón
Vocal interventor del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya
