Reflexions d’una metgessa sobre la salut i les responsabilitats

Tribuna


Carolina Roser

La salut ha estat considerada des de sempre el més valuós dels nostres béns. L’aparició de la Covid ha capgirat les nostres vides recordant-nos aquest tòpic. El concepte de salut ha anat evolucionant amb els anys i actualment ja no es refereix només a l’absència de malaltia, sinó també al benestar físic, mental, emocional, social, espiritual, sexual i mediambiental de la població. Acceptem, doncs, que la salut és quelcom complex i multifactorial.

Per tant, l’objectiu d’aconseguir un estat de salut no només correspon a la medicina, sinó també als polítics, a la societat i a l’individu. La salut és cosa de tots.

Però quina part de responsabilitat tenim cadascú de nosaltres (sanitaris, polítics, mitjans de comunicació, societat i individus) en la promoció i conservació de la nostra salut individual i col·lectiva?

La responsabilitat es pot definir com la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc. Fem doncs un repàs de les principals responsabilitats en salut de cadascun dels actors que determinen la nostra salut.

  1. Responsabilitats dels polítics i gestors (Ministeri de Sanitat, Departament de salut, Servei Català de la Salut i entitats proveïdores)
  • Assignar un pressupost que permeti garantir un sistema de salut amb els recursos tecnològics, humans i de coneixement necessaris, i amb la qualitat i la quantitat suficient per assegurar la correcta accessibilitat de la població així com l’equitat territorial.
  • La planificació, organització i avaluació dels diferents territoris i programes de salut i el seu replantejament quan no compleixin els objectius prefixats.
  • Dotar els professionals sanitaris dels recursos necessaris per poder exercir les seves funcions: temps adequat a cada tasca a realitzar (atenció clínica, docència, formació continuada, investigació, etc.); plantilla de professionals suficient per cobrir les necessitats de cada servei; organització adaptada a la realitat de cada territori, etc.
  • Condicions laborals i econòmiques equiparables a les dels països europeus homologables.
  • Educació sanitària de la població: realitzar campanyes d’educació sanitària continuades en el temps, intensives i incisives en diferents aspectes (alimentació, exercici físic, autocura en malalties lleus, gestió emocional, etc.) per tal d’apoderar i donar capacitat per a la cura de la pròpia salut. El coneixement és bàsic per al canvi de creences i actituds.
  1. Responsabilitats dels sanitaris

La llei d’ordenació de la professions sanitàries (LOPS 2003) regula i descriu amb detall quines són les funcions i responsabilitats de cada categoria sanitària (metge, infermera, auxiliar, fisioterapeuta, farmacèutic…)

Els metges i metgesses tenim les següents funcions/responsabilitats:

  • Indicació i realització de las activitats dirigides a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció de les malalties i al diagnòstic, tractament i rehabilitació dels pacients, així com l’enjudiciament i pronòstic dels processos objecte d’atenció.
  • Formació continuada per tal de garantir un coneixement científic suficient i actualitzat.
  • Docència a estudiants de medicina i a altres companys metges o sanitaris d’altres categories.
  • Investigació, ètica professional, treball en equip, respecte pels companys i pels usuaris del servei.
  • Autocura i gestió emocional.
  • Defensa dels drets laborals.
  1. Responsabilitats de la societat i els individus
  • Tenir un estil de vida saludable per mitjà de l’alimentació, l’exercici físic regular i el descans.
  • Evitar el consum de tòxics, promoure les relacions socials i les activitats de lleure i el contacte amb la natura.
  • Exigir als polítics la garantia d’unes condicions de feina adequades que permetin el manteniment de la salut.
  • Fer un ús responsable del sistema de salut i tractar els treballadors sanitaris amb respecte i educació.
  • Respectar i afavorir les condicions de salubritat, soroll, contaminació… de les ciutats i del espais naturals.

En els últims 50 anys s’han anat tergiversant aquestes responsabilitats, de tal manera que una gran part de la població delega les funcions que li pertoquen en matèria de salut sobre el sistema sanitari i els seus professionals. Alhora, els polítics han delegat sobre els treballadors sanitaris la responsabilitat de mantenir el bon funcionament de sistema, sense que aquest disposi dels recursos adequats, tot apel·lant a la bona voluntat i a la vocació d’aquests professionals.

Finalment, els sanitaris, principalment els metges i metgesses, hem intentat mantenir les nostres responsabilitats professionals i alhora hem acceptat assumir-ne d’altres que en realitat corresponen al mateix sistema sanitari i a la població. Això ens ha portat a una situació de saturació i desmotivació i a la conseqüent fuga de professionals a altres països.

La Covid ha posat en evidència totes les mancances del sistema sanitari, que els polítics dels diferents governs han negat durant els últims 20 anys.

En aquest moment, els sanitaris estem contra les cordes, esgotats i sobrepassats per la situació, aguantant les falses promeses dels polítics sobre uns recursos i una reorganització del sistema que, per experiència, sabem que no arribarà.

Els ciutadans i les ciutadanes estan enfadats amb nosaltres perquè no poden accedir al seu metge de capçalera amb la facilitat que ho feien abans de la pandèmia. Però, qui és el responsable de la saturació del sistema i de la manca de professionals sanitaris? En els darrers 50 anys, la població ha exigit als polítics l’exercici de les seves responsabilitats pel manteniment d’un bon sistema de salut públic?

És urgent que cadascú entomi les seves responsabilitats i exigeixi als altres actors que es facin càrrec de les seves. Els metges i metgesses de família ja vam fer una vaga l’any 2018 a causa de la sobrecàrrega de feina, que ja era molt important abans de la Covid.

Els acords que es van signar per acabar amb aquella vaga en bona part no s’han complert. Fa un any ho vam denunciar a la Inspecció de treball i no hem obtingut resposta. Qui és el responsable de que no s’hagi complert l’acord? Qui és el responsable de la manca de resposta per part de la Inspecció de Treball? Haurem de fer un altra vaga per defensar la nostra supervivència?

I la població, què pensa fer? A banda de criticar-nos i insultar-nos a les xarxes socials i a les consultes dels CAP.

Si us plau, que cadascú faci el que li toca. En cas contrari, que assumeixi les conseqüències.

Carolina Roser Galard
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya

Reconeixement i respecte per la ginecologia d’atenció primària

Tribuna


Dolors Botey

Ara que som a l’estiu i sembla que la COVID-19 ens ha donat un respir pel que fa a la pressió assistencial, voldria parlar de la situació dels ginecòlegs que treballem a les unitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) de la xarxa d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS).

Tots els metges i metgesses d’atenció primària pateixen una manca de visibilitat i reconeixement, però en el cas dels ginecòlegs i ginecòlogues és encara més flagrant. I tenim un exemple recent: en les mostres d’agraïment que han rebut els professionals sanitaris, no s’ha fet cap menció específica als facultatius especialistes en ginecologia. A l’abril, a través de la intranet de la regió sanitària de la Catalunya Central, es va agrair el treball de tots els professionals sanitaris, excepte del personal de ginecologia i farmàcia. Van dir que havia estat un “oblit” i l’endemà es va corregir.

Després, en un article titulat ‘Som aquí, cuidem les embarassades i les dones després del part’, publicat al digital Crític, la llevadora i responsable dels serveis de Salut Sexual i Reproductiva de l’ICS, Cristina Martínez, va explicar que “les llevadores ens hem ocupat des del primer moment de les embarassades, com sempre fem, és al nostre ADN professional”. En el text, Martínez exposa fil per randa tota l’activitat que han fet les llevadores i l’esforç d’adaptació precipitada a la nova situació. Tot cert. Finalment deia que se sentia orgullosa del treball en equip que s’havia fet amb els professionals de ginecologia.

La responsable dels ASSIR a Catalunya, però, nova fer cap esment a l’atenció a les gestants, l’esforç i l’adaptació que també han fet els obstetres, que, a més de fer les ecografies a les dones embarassades, s’han encarregat de la visita que normalment fan les llevadores però que han assumit per evitar més desplaçaments dels pacients.

Els ASSIR són, probablement, uns centres sanitaris desconeguts per a bona part de la població. Atenem embarassades, puerperis i demandes d’interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) però fem molta més activitat. Durant el pic de la pandèmia hi ha hagut ginecòlegs cridats a prestar servei a les UCI hospitalàries, en torns de 12 hores. Tots i totes les professionals de ginecologia hem fet milers de trucades, anul·lant visites, les pròpies i les dels companys que no hi eren. Això vol dir accedir a cada història clínica, valorar la prioritat, parlar amb la pacient i tranquil·litzar-la, perquè, quan algú està pendent d’una biòpsia o una conització, per exemple, que et facin una trucada dient que s’ha de posposar, neguiteja. Hem atès les urgències, perquè nòduls de mama, metrorràgies en dones menopàusiques, herpes… han continuat presentant-se i no totes les situacions es poden resoldre per telèfon.

El treball de les llevadores en les IVE és important, sens dubte, però les ecografies, els tractaments farmacològics i la informació clínica sobre el procés també és primordial i són competència dels ginecòlegs i les ginecòlogues. En el nostre ADN hi són totes les dones, les embarassades i les no embarassades. En aquesta crisi, tots els professionals sanitaris hem fet un gran esforç, cadascú amb les seves responsabilitats i competències, i no es pot menystenir la feina de ningú.

L’estat d’alarma ha suposat una reordenació de tots els serveis assistencials. Als ASSIR s’han fet tasques que fins ara es realitzaven a l’hospital i ha quedat demostrat que l’atenció primària té capacitat de resolució, possiblement amb un cost menor que l’atenció hospitalària.

La primària pot incidir en la qualitat de vida de les persones i, en aquest sentit, tots els professionals som necessaris, amb els seus rols i les seves fortaleses. Allò important és coordinar i sumar per fer un bon treball en equip. El problema amb els tocoginecòlegs és que no som prou valorats. En els llocs i càrrecs de gestió, la presència de facultatius especialistes en tocoginecologia és inexistent o gairebé inexistent. El Programa d’Atenció a la Dona, per posar un exemple, es va crear amb l’auspici de les llevadores i el paper de les facultatives és testimonial.

Els professionals més joves han de revertir la situació i decidir el tipus d’ASSIR que volen: un d’integrat a la xarxa d’atenció primària o un amb dependència dels hospitals. Els ginecòlegs que apostin per l’atenció primària hauran de mobilitzar-se per aconseguir dues coses: l’accés dels tocoginecòlegs del primer nivell assistencial a llocs estratègics de comandament, planificació i gestió, i, no menys important, el reconeixement i la valoració professional per part de l’Administració.

Si pel contrari els joves prefereixen la subsidiarietat hospitalària, com ja succeeix en alguns ASSIR, poc a poc les places d’atenció primària seran ocupades per tocoginecòlegs d’hospital. N’hi ha que ho prefereixen així. Personalment, aquesta opció la considero un endarreriment per al Programa d’Atenció a la Dona que faria retornar a la casella de sortida la salut sexual i reproductiva de les dones.

Dolors Botey, delegada de Metges de Catalunya a l’ASSIR Badalona – Sant Adrià

Atenció primària i coronavirus, un paper cabdal

Tribuna


Elena Bartolozzi

A la coneguda i reconeguda pressió assistencial de l’atenció primària, s’hi ha afegit ara la pandèmia del nou coronavirus. Encara que els grans titulars els ocupin els hospitals, les UCI i els serveis d’Urgències, el primer nivell assistencial no és aliè a la gran estocada que ha suposat l’epidèmia del COVID-19. Els professionals hem hagut de reinventar-nos ràpidament, molt sovint pel nostre propi compte, per a adaptar-nos a l’emergència sanitària, donar-hi resposta i continuar atenent la població amb el mateix nivell d’eficàcia que ho fem habitualment.

Tot i el moment absolutament excepcional que vivim, les principals funcions de l’atenció primària segueixen sent les mateixes: el diagnòstic precoç, el tractament de les malalties i l’acompanyament durant les mateixes, i la prevenció i promoció de la salut entre la població.

Així doncs, davant el COVID-19, seguim realitzant les mateixes funcions.

  • Prevenció: Expliquem les mesures d’aïllament, evitem que els pacients es desplacin als centres d’atenció primària (CAP) i fem seguiment telefònic i telemàtic dels nostres pacients, utilitzant en la majoria de casos els nostres telèfons particulars i els nostres ordinadors personals.
  • Diagnòstic precoç: Fem un seguiment telefònic intensiu per controlar els símptomes dels casos sospitosos o confirmats i detectar complicacions. Quan observem un cas que pot derivar en gravetat, visitem el pacient al CAP i el diagnostiquem, gràcies als companys de radiologia i a la nostra experiència professional, ja que no disposem dels test de diagnòstic que són imprescindibles perquè l’AP sigui resolutiva. A més, si és impossible el desplaçament del pacient al centre, el visitem al seu domicili.
  • Tractament: La resta de pacients que no estan afectats pel coronavirus ens continuen necessitant. Hem de seguir tractant-los i controlant les seves malalties. En el primer nivell assistencial tractem totes les patologies i no podem permetre que, degut a l’epidèmia del COVID-19, hi hagi pacients amb altres problemàtiques que empitjorin el seu estat de salut per desatenció. El seguiment telefònic, a nivell assistencial, és extremadament complex, perquè no disposem del nostre ull clínic i és molt més dificultós discriminar el que és greu del que no ho és. A més, en aquests moments no podem demanar exploracions complementàries, a excepció de les urgents.
  • Acompanyament: Som el referent de socialització de molts dels nostres pacients, especialment dels més grans, que es troben sols, confinats, que han perdut un ésser estimat en alguns casos i no s’han pogut acomiadar ni tenir el consol d’una simple abraçada.

I no podem oblidar l’atenció pediàtrica. Encara que la població infantil sigui la menys exposada al risc perquè, afortunadament, la seva afectació pel coronavirus és molt menor, les famílies segueixen necessitant els seus pediatres. Per rebre assistència davant altres patologies, pels accidents domèstics que es poden produir arran del confinament, etc.

Tot això ho hem fet sempre, ho continuem fent i hem de seguir fent-ho, per responsabilitat i pel dret a la salut de la ciutadania.

El missatge #quedatacasa, efectiu i necessari, no treu que un acurat seguiment telefònic i presencial, en el moment precís, permet que els pacients arribin als hospitals amb la malaltia diagnosticada però no avançada, requerint tractament però no ventilació mecànica, el gran risc que tenim en el nostre sistema sanitari per la insuficiència de respiradors.

Aquesta situació s’allargarà en el temps, no tornarem a la normalitat d’un dia per l’altre. Així doncs, necessitarem més temps i recursos per fer aquest seguiment dels nostres pacients.

En aquest sentit, qualsevol reorganització de l’assistència sanitària durant aquesta epidèmia no ha d’obviar, en cap cas, la tasca essencial dels dispositius d’atenció primària. No s’han d’aprimar els equips amb l’objectiu de dotar de professionals altres dispositius i nivells assistencials, ja que els CAP ja es troben minvats pels professionals contagiats i aïllats -en gran mesura, degut a la insuficient provisió d’EPIs i a uns protocols de protecció a la baixa, fet que ha estat objecte de denúncia per part de Metges de Catalunya (MC)– i pels que presten assistència en altres punts, com les residències o els hotels. Seria un error estratègic que pagaríem molt car.

Els equips d’atenció primària i els seus professionals han de romandre operatius per atendre la seva població. És així de simple.

I com sempre, ens manquen recursos. Però això, a diferència d’una pandèmia, no és cap novetat en l’atenció primària.

Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya