Feminització de la medicina i violència institucional

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones


Lourdes Franco

La història de la medicina ha estat lligada al masculí, ja que a partir de l’època hipocràtica, el saber biomèdic ha estat en mans dels homes. Poc a poc, les dones ens hem tornat a apropar a aquesta disciplina fins a arribar a l’alta feminització que tenim en els nostres dies, donant un gir al gènere de les professionals que l’exerceixen.

Segons s’explica a Les dones i la medicina a Catalunya els darrers 150 anys, “el percentatge de dones estudiants del grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals”.

D’altra banda, destaca l’evolució del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya. Com podem observar en el següent gràfic, elaborat a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha hagut un augment progressiu en la xifra de dones metgesses, fins que, en el 2017 la relació s’inverteix i per primera vegada les dones superen en número als homes. En el cas de Catalunya, segons les dades de l’INE, l’any 2017 hi havia 21.329 metgesses, el que representava un 51,51% del total, mentre que els homes metges eren un total de 20.078, un 48,49%.

Gràfic del nombre de metges i metgesses col·legiats a Espanya, dividits per sexe i any. Font: INE

La medicina a Catalunya s’ha feminitzat en menys de mig segle. A finals del segle XIX es llicencia la primera metgessa catalana, anys després comença a augmentar el nombre de dones a les facultats i, actualment, a més de representar dos terços de l’alumnat cursant el grau de medicina a les universitats, també hi ha una majoria femenina en el total de metges col·legiats a Catalunya.

Tot i això, la posició de la dona en la medicina, així com passa en altres àmbits, no està valorada com es mereix. Un informe de l’Organització Mèdica Col·legial publicat el 2018 advertia que “la dona suposa més del 50% de la plantilla mèdica, però només el 20% es troba en càrrecs de direcció. A més, hi ha menys dones que homes amb una plaça en propietat i aquestes encadenen un major nombre de contractes a l’any, tant al sistema públic com al privat”.

Aquest fet estadístic, pot estar relacionat amb l’empitjorament progressiu de les condicions laborals de les facultatives? La violència institucional exercida sobre elles està justificada simbòlicament? Pot sonar una mica agosarat, però a continuació intentaré argumentar a favor d’aquesta associació.

La nostra societat està fonamentada en uns pilars ètics i morals de base judeocristiana, als que s’uneixen els fonaments del patriarcat i, en els darrers temps, el neocapitalisme. Tot plegat situa a les dones en una posició de submissió, en l’àrea privada de la vida i amb un rol principal de cuidadores, al qual s’afegeix la consideració del seu cos i els seus actes com a objecte de consum.

L’entrada massiva de les dones a la pràctica mèdica podria haver mediatitzat un canvi en el capital simbòlic pel que fa a la consideració social –i, per tant, política– del rol exercit pels professionals de la medicina, antany reconeguts i prestigiats socialment. Això pot haver propiciat la impunitat amb la qual les diferents administracions han maltractat sistemàticament, exercint una violència simbòlica (seguint a Pierre Bourdieu) institucional cada vegada més intensa sobre les metgesses, arribant a la quasi destrucció del sistema i col·locant les facultatives en vies d’extinció en el Sistema Nacional de Salut.

De la feminització de la medicina podríem donar múltiples raons, però poc es parla dels seus efectes sobre la conceptualització cultural d’aquest fet. Si analitzem les diferents accions aplicades políticament amb resultat d’empitjorament de les condicions laborals dels professionals facultatius, curiosament coincideixen amb els pics d’augment de la presència de dones metgesses al sistema.

L’any 2010 comencen les retallades al sistema sanitari, reduint el pressupost i baixant la despesa per càpita en salut. El 2012 s’aprova el Real Decreto Ley 16/2012, en el qual es vincula l’assistència sanitària a les cotitzacions de la Seguretat Social, deixant fora de cobertura un nombre important de persones. A finals del 2018, Metges de Catalunya (MC) organitza una vaga multitudinària de la qual surt l’acord de sortida de vaga, que pretenia millorar les condicions de sobrecàrrega de les consultes d’atenció primària i que l’Institut Català de la Salut (ICS) ha incomplert reiteradament. Finalment, el 2020 esclata la pandèmia del SARS-Cov2, que provoca l’aflorament de totes les misèries del sistema. Totes aquestes situacions afecten al conjunt del col·lectiu mèdic, independentment del seu gènere, però en cas que hagués continuat essent una professió masculinitzada, s’haguessin atrevit les administracions a realitzar totes les accions, i amb la mateixa intensitat i impunitat amb què ho han fet? Jo crec que no.

Tenint en compte tot això, no sembla desgavellat afirmar que la feminització de la medicina ha servit per legitimar la professió mèdica en una situació equiparable a l’ordre de gènere femení –de submissió i menysteniment–, justificant accions que podem classificar de violentes per part dels polítics i responsables de la gestió del sistema de salut català. Un empitjorament de les condicions laborals i retributives que impregnen i travessen els cossos de les metgesses, fent-les emmalaltir (també als metges, per extensió).

L’administració amb responsabilitat sobre temes sanitaris s’ha comportat i es continua comportant com a subjecte maltractador, violentant repetidament els i les professionals amb promeses de canvi buides de contingut. I les metgesses (i metges) actuem com a subjectes maltractats, suportant física i mentalment la violència i justificant, una vegada darrere l’altra, les promeses de l’administració.

Bé, doncs ja és hora que ens empoderem com a dones (i homes), com a metgesses (i metges) i denunciem al nostre maltractador, posant fi a la violència rebuda. Juntes (i junts) podem fer-ho!

Lourdes Franco
Metgessa de família al CAP Amposta i secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Pacients que et diuen “puta” a la consulta

25N, Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les Dones


Júlia Ojuel

La primera vegada que un pacient es va masturbar a la meva consulta no feia gaire que treballava a la sanitat. M’ha tornat a passar a la meva vida professional -la darrera no fa tant- 25 anys després. Un altre pacient, que venia per un flegmó, em va dir a crits: “amb aquesta pinta de bollera que tens, segur que estàs a la consulta amb el vibrador, dale que te pego, i per això vas tard”. També m’han dit “puta” unes quantes vegades. I puc seguir i podem seguir moltes de nosaltres perquè parlant amb altres companyes, metgesses, infermeres i TCAI, hem comprovat que no és una situació excepcional.

L’estudi ‘Me too a l’atenció primària: estudi descriptiu de l’assetjament sexual i per raó de gènere a infermeres i metgesses en la pràctica clínica’, fet per residents del CAP El Clot i el CAP Poblenou de Barcelona, va ser premiat al congrés de la CAMFiC i a la jornada de residents. Es van enquestar 298 dones d’EAP, CUAP i ACD. Un 94,9% va declarar que havia patit assetjament verbal: comentaris o bromes de caire sexual (45,8%) i sobre l’aparença física (47,5%). Crida l’atenció la normalització de comentaris i apel·latius tipus “nena”, “xata” o “bonica” (90%), i de menysteniment de la capacitat per la condició de dona (39%). Un 30% de les enquestades manifestaven que havien intentar “lligar” amb elles a la consulta i un altre 31% que havien intentat contactar amb elles per xarxes socials. Han viscut situacions d’assetjament no verbal gairebé el 45%, en forma de mirades (37,7%) i gestos, incloent masturbació (13,5%). L’assetjament físic l’han patit el 41,3% de les professionals, amb apropament físic (30,4%), contacte directe inapropiat (21,3%), esperar-te a la sortida o seguir-te pel carrer (6,1%) i buscar quedar-se a soles amb tu (5,7%).

Les dades són dures, les situacions són dures. Les agressions, en la majoria de casos, s’han produït a les consultes pròpies o d’urgències, però també als domicilis, en moments en què estàs sola. En un 60% hi ha hagut repercussions en forma de malestar mental i emocional i, en un 80%, repercussions en la vida laboral. En canvi, no hi va haver cap conseqüència per a l’agressor en un 77% dels casos. L’estudi també mostra l’estupor que provoca viure situacions d’assetjament sexual a la consulta: el 60% no va ser conscient d’estar patint una agressió i només el 20% va demanar ajuda.

Tornem a les experiències pròpies. Dubtava si explicar-les o presentar només les dades de l’estudi, però, parlant amb més treballadores de la salut, a part de les agressions que patim com a personal sanitari, s’hi afegeixen les agressions dirigides específicament vers les professionals només pel fet de ser dones. Jo tampoc vaig dir res, no vaig demanar ajuda, només quan un pacient em va perseguir pel passadís i va ser una altra pacient la que em va defensar. No em podia creure que em passés això a mi. No hi va haver reparació. Després es va manifestar la por i la ira, el malestar sord i les defenses.

Parlant amb altres metgesses i infermeres que han patit agressions a les consultes es pot anar polint tot. Treballant la sensació de vulnerabilitat, la ràbia i la desconfiança. Fem espais segurs als ambulatoris (que no quedin consultes aïllades al final del passadís), denunciem les agressions per motiu de gènere, defensem les companyes i zero tolerància am les violències, de cap tipus.

Comparteixo amb autorització el treball de recerca i agraeixo de tot cor la iniciativa de les companyes de l’equip d’investigació. Juntes som més fortes.

Júlia Ojuel
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CUAP Manso (Barcelona)

De l’entusiasme a la tristesa: reflexions d’una metgessa de família

Tribuna


Sílvia Membrilla Pastor

Abans de l’estiu vaig assistir a la IV Jornada de l’Observatori de Medicina de Família al Maresme. Vaig sortir satisfeta i il·lusionada per la vocació que encara queda entre els professionals. Amb les condicions de treball actuals a l’atenció primària, amb la pressió i la sobrecàrrega constant que pateixen els facultatius, seria fàcil d’entendre una minva de la passió per la nostra feina. Però no és així.

No parlaré del nombre de visites ni de la pandèmia. És evident que ambdós factors tenen molt a veure amb la nostra extenuació, però em vull centrar en l’essència de la professió.

Tots els assistents vam quedar meravellats amb les condicions de treball d’un centre que ha implantat una unitat de treball a tres (metge de família, infermera i administratiu). No és un model exclusiu d’aquest centre, això ja ho sabem. La qüestió que va cridar molt l’atenció era que la tasca diària que feia un metge de família coincidia amb els paràmetres i límits fixats a l’acord de sortida de vaga de l’any 2018, signat, recordem-ho, per l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

Un nombre de visites acceptable, una durada mitjana per visita que permet mantenir la qualitat assistencial i una discriminació justa de les tasques que s’han d’assignar al metge o metgessa. Si som realistes, els facultatius som plenament conscients de les activitats que resolem però que no ens correspondria fer-ho.

Al sistema de salut conviuen, per tant, dos models: un de digne i respectat, com reclamàvem durant la vaga, i un altre que tensa i esgota els professionals. És a dir, metges de família que realitzen 25 visites diàries i altres col·legues amb jornades de 40 o 60 visites. No cal dir què implica aquesta diferència. En el segon cas: perdre el temps no assistencial, allargar sistemàticament la jornada i trobar-te en un estat mental continu d’estrès i no desconnexió.

Tot els assistents vam ser molt conscients de l’origen de la nostra tristesa i indignació. És molt decebedor, injust i lamentable que s’acabin normalitzant i acceptant unes condicions laborals tan precàries quan som perfectament coneixedors que, aplicant certs canvis, milloraríem la nostra praxis i el nostre benestar professional.

Però dissortadament aquest no és el camí que per ara es vol emprendre. I els metges joves ho saben, com hem vist a la darrera elecció de places MIR de Medicina Familiar i Comunitària. Malgrat la millora retributiva que els han ofert, consideren que també és molt important i necessària la seva dignitat professional.

No és cap novetat: unes bones condicions de treball són necessàries i imprescindibles per sentir-te realitzat/da professionalment. Una retribució a l’alçada de la nostra responsabilitat i qualificació. Un lloc de treball que asseguri el benestar físic i emocional dels treballadors. Un sistema de salut amb recursos i amb un funcionament coherent i satisfactori per als professionals i per als seus usuaris.

La crida al canvi està servida. Falta valentia i determinació. Atreviment.

Comença un nou curs i s’augura una tardor calenta. Veurem com evoluciona tot plegat.

Sílvia Membrilla Pastor
Secretària de Coordinació i Anàlisi sindical de Metges de Catalunya