Reflexions d’una metgessa sobre la salut i les responsabilitats

Tribuna


Carolina Roser

La salut ha estat considerada des de sempre el més valuós dels nostres béns. L’aparició de la Covid ha capgirat les nostres vides recordant-nos aquest tòpic. El concepte de salut ha anat evolucionant amb els anys i actualment ja no es refereix només a l’absència de malaltia, sinó també al benestar físic, mental, emocional, social, espiritual, sexual i mediambiental de la població. Acceptem, doncs, que la salut és quelcom complex i multifactorial.

Per tant, l’objectiu d’aconseguir un estat de salut no només correspon a la medicina, sinó també als polítics, a la societat i a l’individu. La salut és cosa de tots.

Però quina part de responsabilitat tenim cadascú de nosaltres (sanitaris, polítics, mitjans de comunicació, societat i individus) en la promoció i conservació de la nostra salut individual i col·lectiva?

La responsabilitat es pot definir com la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir l’acompliment d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó, etc. Fem doncs un repàs de les principals responsabilitats en salut de cadascun dels actors que determinen la nostra salut.

  1. Responsabilitats dels polítics i gestors (Ministeri de Sanitat, Departament de salut, Servei Català de la Salut i entitats proveïdores)
  • Assignar un pressupost que permeti garantir un sistema de salut amb els recursos tecnològics, humans i de coneixement necessaris, i amb la qualitat i la quantitat suficient per assegurar la correcta accessibilitat de la població així com l’equitat territorial.
  • La planificació, organització i avaluació dels diferents territoris i programes de salut i el seu replantejament quan no compleixin els objectius prefixats.
  • Dotar els professionals sanitaris dels recursos necessaris per poder exercir les seves funcions: temps adequat a cada tasca a realitzar (atenció clínica, docència, formació continuada, investigació, etc.); plantilla de professionals suficient per cobrir les necessitats de cada servei; organització adaptada a la realitat de cada territori, etc.
  • Condicions laborals i econòmiques equiparables a les dels països europeus homologables.
  • Educació sanitària de la població: realitzar campanyes d’educació sanitària continuades en el temps, intensives i incisives en diferents aspectes (alimentació, exercici físic, autocura en malalties lleus, gestió emocional, etc.) per tal d’apoderar i donar capacitat per a la cura de la pròpia salut. El coneixement és bàsic per al canvi de creences i actituds.
  1. Responsabilitats dels sanitaris

La llei d’ordenació de la professions sanitàries (LOPS 2003) regula i descriu amb detall quines són les funcions i responsabilitats de cada categoria sanitària (metge, infermera, auxiliar, fisioterapeuta, farmacèutic…)

Els metges i metgesses tenim les següents funcions/responsabilitats:

  • Indicació i realització de las activitats dirigides a la promoció i manteniment de la salut, a la prevenció de les malalties i al diagnòstic, tractament i rehabilitació dels pacients, així com l’enjudiciament i pronòstic dels processos objecte d’atenció.
  • Formació continuada per tal de garantir un coneixement científic suficient i actualitzat.
  • Docència a estudiants de medicina i a altres companys metges o sanitaris d’altres categories.
  • Investigació, ètica professional, treball en equip, respecte pels companys i pels usuaris del servei.
  • Autocura i gestió emocional.
  • Defensa dels drets laborals.
  1. Responsabilitats de la societat i els individus
  • Tenir un estil de vida saludable per mitjà de l’alimentació, l’exercici físic regular i el descans.
  • Evitar el consum de tòxics, promoure les relacions socials i les activitats de lleure i el contacte amb la natura.
  • Exigir als polítics la garantia d’unes condicions de feina adequades que permetin el manteniment de la salut.
  • Fer un ús responsable del sistema de salut i tractar els treballadors sanitaris amb respecte i educació.
  • Respectar i afavorir les condicions de salubritat, soroll, contaminació… de les ciutats i del espais naturals.

En els últims 50 anys s’han anat tergiversant aquestes responsabilitats, de tal manera que una gran part de la població delega les funcions que li pertoquen en matèria de salut sobre el sistema sanitari i els seus professionals. Alhora, els polítics han delegat sobre els treballadors sanitaris la responsabilitat de mantenir el bon funcionament de sistema, sense que aquest disposi dels recursos adequats, tot apel·lant a la bona voluntat i a la vocació d’aquests professionals.

Finalment, els sanitaris, principalment els metges i metgesses, hem intentat mantenir les nostres responsabilitats professionals i alhora hem acceptat assumir-ne d’altres que en realitat corresponen al mateix sistema sanitari i a la població. Això ens ha portat a una situació de saturació i desmotivació i a la conseqüent fuga de professionals a altres països.

La Covid ha posat en evidència totes les mancances del sistema sanitari, que els polítics dels diferents governs han negat durant els últims 20 anys.

En aquest moment, els sanitaris estem contra les cordes, esgotats i sobrepassats per la situació, aguantant les falses promeses dels polítics sobre uns recursos i una reorganització del sistema que, per experiència, sabem que no arribarà.

Els ciutadans i les ciutadanes estan enfadats amb nosaltres perquè no poden accedir al seu metge de capçalera amb la facilitat que ho feien abans de la pandèmia. Però, qui és el responsable de la saturació del sistema i de la manca de professionals sanitaris? En els darrers 50 anys, la població ha exigit als polítics l’exercici de les seves responsabilitats pel manteniment d’un bon sistema de salut públic?

És urgent que cadascú entomi les seves responsabilitats i exigeixi als altres actors que es facin càrrec de les seves. Els metges i metgesses de família ja vam fer una vaga l’any 2018 a causa de la sobrecàrrega de feina, que ja era molt important abans de la Covid.

Els acords que es van signar per acabar amb aquella vaga en bona part no s’han complert. Fa un any ho vam denunciar a la Inspecció de treball i no hem obtingut resposta. Qui és el responsable de que no s’hagi complert l’acord? Qui és el responsable de la manca de resposta per part de la Inspecció de Treball? Haurem de fer un altra vaga per defensar la nostra supervivència?

I la població, què pensa fer? A banda de criticar-nos i insultar-nos a les xarxes socials i a les consultes dels CAP.

Si us plau, que cadascú faci el que li toca. En cas contrari, que assumeixi les conseqüències.

Carolina Roser Galard
Metgessa de Família i delegada de Metges de Catalunya

19-M, Dia Mundial de la Metgessa de Família

Tribuna d’opinió


Núria Relaño

Per setè any des de la instauració del 19 de maig com el Dia Mundial del Metge de Família, promogut per la World Organization of Family Doctors (WONCA), facultatius d’arreu del món commemoren aquesta jornada reivindicativa. No obstant això, el que hauria de ser un dia d’orgull professional es pot convertir en una jornada de denúncia i escepticisme.

El primer que cal dir, sense entrar en debats estèrils sobre l’ús del llenguatge no sexista en l’àmbit de la sanitat, és que, amb les dades de la plantilla de facultatius d’atenció primària de Catalunya, seria més ajustat a la realitat celebrar el Dia de la Metgessa de Família.

El metge de família de present i de futur és una dona, amb una excel·lent formació i, si no hi ha un canvi profund en les polítiques sanitàries, amb una més que probable precarietat. Una triple precarietat.

Precarietat laboral. Contractes mensuals i inclús setmanals, sense possibilitat d’estabilitzar el lloc de treball. Prestant serveis en diferents centres de manera simultània i amb una perspectiva gairebé inexistent d’incorporació al sistema de salut per la via de les ofertes d’ocupació pública.

Precarietat en la conciliació de la vida personal i laboral. L’embaràs es considera inapropiat, especialment en l’etapa de residència, que coincideix amb el període major fertilitat femenina. Quantes dones s’han sentit coaccionades per no quedar-se embarassades mentre són residents? Quantes metgesses de família han perdut la feina quan s’han quedat embarassades tenint un contracte temporal? Quantes  professionals són descartades per a determinades places per ser dones en edat fèrtil? Quantes metgesses han de renunciar a ajustar la seva activitat laboral per tenir cura dels seus fills si volen optar a places de responsabilitat? Quantes de les nostres companyes amb reduccions de jornada acaben fent la mateixa feina amb menys hores i menys sou? Quantes d’elles se senten assenyalades per gaudir d’uns drets socialment consolidats? Per fortuna, gràcies a les gestions de Metges de Catalunya (MC) estem molt a prop d’aconseguir que els centres d’atenció primària tornin a tancar a les 20 hores. Aquesta és una mesura clau per avançar cap a la conciliació i per apropar-nos als horaris europeus.

Precarietat econòmica. Nòmines mileuristes sense la possibilitat d’accedir a complements retributius (exclusius per al personal fix) que avoquen als professionals a la realització de maratonianes jornades de guàrdia per assolir un sou que encara queda lluny de la dignitat i del reconeixement de l’esforç realitzat i de la responsabilitat assumida.

Així doncs, siguem prudents a l’hora de commemorar una especialitat mèdica que any rere any perd atractiu en l’elecció de places MIR, perd prestigi social, perd retribucions i perd el plaer de ser exercida. i siguem ferms a l’hora de reclamar els nostres drets i d’exigir la millora de les nostres condicions salarials, laborals i professionals.

Núria Relaño, secretària del sector Primària XHUP de Metges de Catalunya (MC)

Gràcies Itàlia!

Tribuna d’opinió


Ricard Yago

Ricard Yago

Una porta s’ha obert per a més de 2.000 metges espanyols, els anomenats mesto (metges especialistes sense títol oficial), per obtenir el reconeixement que durant molts anys se’ls ha negat. La UE, mitjançant la directiva 2013/55, ha instat els seus estats membres a reconèixer els títols d’especialista atorgats a Itàlia als mesto. Això significa que Espanya haurà de reconèixer la titulació als metges italians mentre segueix defugint la seva responsabilitat cap als professionals autòctons que es troben en aquesta mateixa situació. L’únic requisit marcat pel Parlament i el Consell Europeu, que ni tan sols exigeix ​​que la formació mèdica compleixi els requisits europeus per al reconeixement de qualificacions professionals (Directiva 2005/36, article 25), és que l’expedició del títol s’acompanyi d’un certificat oficial que declari que el metge en qüestió ha exercit una mateixa especialitat durant almenys 10 anys consecutius.

Sens dubte, es tracta d’una excel·lent notícia ja que s’endevina difícil que l’Estat espanyol privi als seus metges de drets que concedeix a forans. Ara és el moment que per tercera i esperem que última vegada es promulgui un Reial Decret rigorós i de fàcil aplicació que regularitzi la situació professional i laboral dels mesto, atorgant-los el títol d’especialista de què són moral i objectivament mereixedors. Perquè cal recordar que els mesto espanyols acumulen una experiència assistencial d’entre 15 i 30 anys i que si en el seu moment no van obtenir el títol d’especialista no va ser per desídia sinó per l’absència de planificació per part de les autoritats sanitàries i educatives del moment. Van ser gairebé tres dècades de creixement exponencial de llicenciats en Medicina que no van trobar rèplica en el nombre de places MIR que any rere any es van anar oferint. Això no va ser obstacle perquè els metges que no van accedir a la formació especialitzada comencessin a treballar en un sistema sanitari que els necessitava. I així ho han fet des de llavors fins ara. Pediatres, anestesiòlegs, cirurgians, ginecòlegs, uròlegs, traumatòlegs, psiquiatres… tots ells especialistes de facto que ofereixen un valuosíssim servei de salut tot i la situació de desemparament administratiu de què són objecte.

Però ara és el moment de deixar enrere els retrets i demanar als actuals titulars de Sanitat i Educació del Govern d’Espanya que deixin de tirar pilotes fora i segueixin l’exemple de l’executiu italià. Durant anys els responsables polítics s’han escudat en que el marc legal i la UE no permetien el reconeixement dels títols als mesto, però la decisió del govern italià i el posterior suport de les autoritats europees invaliden l’argument. Es tracta d’una decisió política que, ben plantejada, no hauria de tenir efectes col·laterals ja que ha comptat amb el suport de tots els estaments mèdics implicats, des dels estudiants i els residents, fins als col·legis i els sindicats, passant per les facultats i les acadèmies de ciències de la salut. Tots ells s’han manifestat partidaris de trobar una solució per al col·lectiu mesto.

A més, cal no oblidar que va ser l’actual partit de govern el que l’octubre de 2010, quan exercia d’oposició, qui va presentar i va recolzar una proposició per modificar la Llei 44/2003 d’ordenació de les professions sanitàries, per regular un procediment excepcional d’accés al títol de metge especialista i de farmacèutic especialista. Aquella proposició també va obtenir el suport de CiU, PNB, ERC, IU- ICV i el Grup Mixt. Per tant, també en el pla polític hi ha hagut consens sobre la necessitat de trobar una sortida per als mesto.

Així doncs, ens trobem davant el moment polític adequat per dur a terme un acte de justícia envers els metges especialistes espanyols sense títol oficial. Una ocasió, qui sap si única, que ens brinda Europa i que hem d’aprofitar en nom de la igualtat de drets i d’oportunitats de tots els ciutats europeus. Els mesto no mereixen una altra cosa.

Ricard Yago és secretari adjunt de Mesto – Festo de Metges de Catalunya.