Decisions

Tribuna


Jordi Cruz

Comença un nou curs i encarem una altra tardor situats en la incertesa. No per recurrent ens hi hem d’acostumar i ho hem de viure amb normalitat. A la inestabilitat política -catalana i espanyola- s’hi ha de sumar els auguris d’una nova recessió econòmica, diuen que a la cantonada, els efectes de la qual, no hi ha dubte, tornarien a recaure especialment sobre els serveis públics i els seus treballadors i treballadores. Quan encara es percep el ressò de la darrera crisi i no s’han recuperat la totalitat de drets retallats en el lustre 2010-2015, arriben nous tambors de guerra.

Així doncs, tot indica que viurem una nova tardor calenta, amb mobilitzacions de tota índole i processos electorals que deixaran en segon pla qüestions tan transcendentals com l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. No es tracta d’escollir ni plantejar el debat en termes de dicotomia. Comptar amb una societat civil activa, participativa i implicada és un signe de bona salut democràtica i, pel que fa a les urnes, l’exercici del dret de vot, l’expressió de la sobirania popular, mai es pot considerar negatiu, ja que enforteix la legitimitat dels governs i les institucions. Amb tot, seria hora que els polítics assumissin les seves responsabilitats, que passen per governar, dialogar, negociar i pactar, i no per acaparar poder.

L’engranatge del rellotge, allò que fa tot funcioni amb precisió, no es pot deixar de banda. I ja fa massa temps que, per un motiu o altre, el deixem de banda. El govern d’un país necessita comptar amb un pressupost i que aquest sigui el reflex de la seva capacitat d’ingressos i despeses, de les necessitats socials, dels objectius estratègics i dels projectes col·lectius que com a societat ens fixem. Després de dues pròrrogues pressupostàries consecutives, el Govern de la Generalitat no pot assumir un tercer exercici sense uns comptes renovats. El projecte de pressupost per al 2020 preveu un increment de 2.500 milions d’euros en despesa social, una part significativa dels quals es destinarien a la sanitat pública. Seria una irresponsabilitat imputable a tot l’arc parlamentari (sense excepció) que els nostres serveis públics no poguessin comptar amb aquesta injecció addicional de recursos, absolutament imprescindibles per mantenir el seu funcionament i la seva qualitat.  Fa una mica més de 10 anys es van popularitzar els pressupostos de les “tres M” (mestres, metges i mossos) i en aquest mapa conceptual ens tornem a trobar. Després de molts exercicis de contenció i retallades, cal aprofitar l’actual cicle expansiu per reconstruir i apuntalar els serveis socials del país.

Pel que fa a l’àmbit estrictament sindical, el nou curs es presenta amb molts reptes i una efemèride històrica per a Metges de Catalunya (MC). En termes d’acció sindical, l’organització seguirà molt pendent del compliment fefaent, en terminis i execució, de l’acord de sortida de vaga del sector d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). Amb lentitud i no pocs entrebancs, i amb la necessitat de mantenir una supervisió constant per part del sindicat, estan arribant les mesures que han de permetre la reducció de la sobrecàrrega assistencial i la millora de les condicions laborals i retributives dels facultatius d’atenció primària.

Un altre acord de sortida de vaga -i ja en portem dos, curiós per a una organització a la qual se l’acusa de “no signar mai res”- aquesta vegada dels facultatius de l’àmbit concertat, que, com és conegut, ha estat dinamitat pels altres sindicats del sector, obligarà l’organització a replantejar la seva actuació i el seu rol en la mesa de negociació de la sanitat concertada. Primer, però, caldrà veure si prospera el recurs que MC ha presentat davant el Tribunal Suprem. Sigui com sigui, per si hi havia algun dubte, ha quedat palès que el recorregut del col·lectiu mèdic en àmbits de representació compartits ha arribat al final del trajecte.

Finalment, el primer semestre de 2020 vindrà marcat per la commemoració del centenari de MC. El sindicat mèdic més antic d’Europa organitzarà diferents esdeveniments i un gran acte central per celebrar una trajectòria de 100 anys definida sempre per la defensa dels drets laborals i socials dels facultatius, perseguint la dignificació, el reconeixement i el prestigi de la professió mèdica. D’altra banda, quan s’acosti el proper estiu, MC celebrarà el seu cinquè congrés, on els afiliats i les afiliades decidiran el full de ruta i escolliran els membres de la direcció sindical per als següents quatre anys.

La roda no s’atura i la feina tampoc. Parafrasejant una frase cèlebre de Pep Guardiola el dia de la seva presentació com a entrenador del FC Barcelona: “Cordeu-vos el cinturó perquè ens ho passarem bé”.

Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya (MC)

Zero euros

Tribuna d’opinió


Oscar Pablos

Aquesta és una intrahistòria d’una mesa de negociació de representants sindicals d’una gran, molt gran, empresa pública: l’Institut Català de la Salut (ICS).

El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), presentat el passat 23 de desembre, preveia per a la campanya d’hivern 2016-2017 un augment d’un milió d’euros respecte al PIUC anterior. En total, 16 milions d’euros que es repartien de la següent manera: 14 milions per als hospitals d’aguts i 2 milions per als centres sociosanitaris. I per a l’atenció primària? Doncs, segons el PIUC, es duien a terme les següents actuacions:

Amb quin pressupost? NS/NC.

Els representants de Metges de Catalunya (MC), en la mesa de negociació celebrada el dia 27 de gener, ho vam demanar. De la mateixa manera que el director assistencial d’hospitals ICS va disseccionar el pla per als centres hospitalaris -amb dades segregades per hospital i tipologia de pacient, i amb una descripció precisa de la destinació dels 14 milions assignats pel PIUC- esperàvem una explicació equivalent de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS. Però no hem tingut sort: no hi ha hagut presentació, ni tan sols una trista fotocopia. Tampoc la presència física de la directora assistencial per donar les explicacions oportunes. Només una comunicació verbal de la Direcció de Recursos Humans: “El pressupost destinat a l’atenció primària respecte al total del PIUC és de zero euros”.

Zero. No un, ni mil, ni deu mil euros, que no arreglen res però permeten sortir a la foto. Zero. Cero patatero.

Davant d’això, ens queda la perplexitat i algunes preguntes que no haurien de quedar en l’aire.

1) Les campanyes de publicitat en mitjans de comunicació i xarxes socials en què s’instava a la població a adreçar-se en primera instància als CAP i als CUAP (#fesservirelCAP) quin cost han tingut? Zero euros? Per què deien que els centres d’atenció primària es reforçaven si no era veritat?

2) No hagués estat més honest dir “vagin, vagin als CAP però sàpiguen que els hem dotat amb zero euros”? Vagin, però sàpiguen que no trobaran suplents ni personal de reforç. Vagin, però sàpiguen que novament serà el sobreesforç i la professionalitat del personal sanitari el que permetrà que el sistema no es col·lapsi.

3) Quin paper té en aquesta auca la figura de la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS? Ha lluitat per aconseguir una dotació econòmica específica per als seus equips? Ja li sembla bé que es facin campanyes promovent l’ús de la primària durant les epidèmies infeccioses de l’hivern sense preveure’n més recursos? Ja li sembla bé incrementar encara més la sobrecàrrega dels professionals?

4) Com espera l’ICS, el CatSalut i el Departament de Salut que reaccionin aquests professionals quan veuen que els seus esforços durant l’època de més pressió assistencial de l’any mereixen un reconeixement de zero euros?

Però segurament les preguntes més importants ens les hem de formular els mateixos professionals:

Hem d’acceptar-ho? Pot continuar el maltractament institucional de l’AP? Som capaços de reaccionar i exigir col·lectivament solucions? Perquè si no ho som, segurament tenim el zero ben merescut.

Fi de la intrahistòria.

Óscar Pablos, secretari del sector Primària ICS de Metges de Catalunya (MC)

Rum-rum de retallades

Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz al Parlament.

Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz al Parlament.

Circulen aquests dies rumors als centres sanitaris que alerten d’una nova retallada que Salut, a instàncies d’Economia, estaria preparant de cara al segon semestre de l’any per reduir el dèficit acumulat al sistema. Els comentaris ràpidament s’estenen a les xarxes socials, als blogs sanitaris i als diaris digitals… fins i tot Metges de Catalunya (MC) se n’ha fet ressò i ha insinuat que la tisorada representaria un 1% del pressupost sanitari, entre 70 i 80 milions d’euros.

El conseller de Salut, Boi Ruiz, no ha confirmat ni desmentit els rumors i tot fa pensar que no hi haurà cap moviment almenys fins després de les eleccions europees del dia 25 maig. Perquè, com es va comprovar en les darreres votacions al Parlament, les retallades penalitzen electoralment i la proximitat dels comicis no aconsellen aplicar mesures clarament impopulars.

Sigui com sigui, la sanitat pública no pot encaixar més ajustos. El propi president de la Generalitat, Artur Mas, va advertir que el camí de les retallades als serveis públics s’havia esgotat: “Hem tocat fons, si anéssim endavant tocaríem l’os”. El compromís de Mas de no fer retallades addicionals el 2014 sembla que, un cop més, es pot esquerdar per la vessant de Salut.

Fa un parell de dies el diari ARA informava que, per primer cop, el 2013 la partida pressupostària destinada al pagament del deute (8.983 milions) ha estat la més elevada dels comptes de la Generalitat superant la despesa en Salut (8.215 milions).

Aplicar més retallades, per petites que puguin semblar, suposaria posar el dit a la mateixa nafra que està provocant l’increment incontrolat de les llistes d’espera, la saturació dels serveis d’Urgències i de les consultes d’atenció primària i la precarietat de les condicions de treball d’un sistema sanitari públic que es troba sota mínims.

Durant les properes setmanes veurem si, com diu el refranyer, quan els gossos borden, alguna cosa senten. Però faria bé el govern si deixa les tisores al calaix i per una vegada escolta als professionals del sector. És el que hauria de fer si no vol que una de les estructures d’Estat que ja té se li desfaci a les mans.