El dia de la marmota

Publicat el per
Respon

Tribuna

Xelo Casado

Amb l’arribada de l’estiu, als hospitals i centres sanitaris sovint apareix la sensació de viure el dia de la marmota. Aquesta expressió, coneguda popularment, s’utilitza per descriure situacions que es repeteixen constantment i que semblen no canviar mai, com si visquéssim el mateix dia o el mateix moment una vegada i una altra. És aquella sensació de despertar-te i adonar-te que repeteixes el que has viscut el dia anterior, i així cada dia.

Personalment, laboralment i professionalment, valorem les vacances com a part essencial i necessària en la recuperació física i emocional de les persones després de tot l’any treballat. Els professionals sanitaris no estan ni molt menys exclosos d’aquestes necessitats, de fet, estan permanentment exposats a nivells d’estrès i desgast emocional molt elevats. Les altes responsabilitats del personal facultatiu no són una excepció, i la necessitat d’aturar-se i carregar piles abans de continuar amb les seves tasques i responsabilitats no hauria de ser un dret, sinó una obligació.

Tornant al dia de la marmota, en el cas dels professionals dels centres sanitaris, aquesta percepció és, si més no, perillosa. Cada any arriba l’estiu, i ho fa amb el mateix –o molt semblant– modus operandi per part d’aquells que han de prendre decisions. Hi ha una més que evident manca de previsió i plantilles reduïdes per la no substitució del personal durant les vacances, ja sigui per dificultats per a trobar professionals o voluntat de no cobertura (ja hem dit que haurien de ser obligatòries, tot i que hi ha qui opina que no n’haurien de fer).

Aquest fet, juntament amb les altes temperatures i altres factors que incrementen el nombre de pacients, fa que any rere any s’incrementi el nivell d’estrès i pressió assistencial a la qual els professionals sanitaris ja estan sotmesos de manera habitual. Ens trobem amb una rutina, ja complexa de tot l’any, agreujada amb l’augment de la càrrega laboral i assistencial. Aquesta combinació incrementa de forma important la sensació d’estar atrapats en un bucle pervers que es repeteix dia a dia, i que passa a convertir-se en fatiga i sobrecàrrega extrema amb tendència a la claudicació.

En molts casos, apareixen els fenòmens coneguts com a desconnexió emocional i despersonalització, a més de mancances cognitives com qualitat assistencial i de desgast psíquic. Però, a més, quan arriben les benvolgudes vacances, especialment en el cas del personal facultatiu, sovint apareix un altre fenomen col·lateral: el sentiment de culpabilitat amb presència de certa ansietat que es produeix quan t’adones que generes més càrrega als companys, quan ets conscient de com es queda el servei quan fas vacances.

Superar el dia de la marmota no només depèn de nosaltres. Requereix consciència i canvi d’actitud, sobretot per part d’aquells que tenen poder de gestió. La responsabilitat de cadascú en les seves tasques passa per acceptar que algunes no són nostres, i que si intentem controlar-les només ens generaran frustració, ansietat i desgast emocional.

És, per tant, molt important establir estratègies per gaudir i desconnectar durant les benvolgudes i “necessàries” vacances per tal de preservar la nostra salut mental, així com per cuidar-nos i agafar forces. Cal ser conscient i entendre què podem canviar nosaltres i què no. Acceptar no és resignar-se, i posar límits ens ajuda a viure. Prenem consciència dels bucles i tornem a connectar amb els nostres interessos.

Bones i merescudíssimes vacances!

Xelo Casado
Psicòloga clínica i vicesecretària de finances de Metges de Catalunya

El terç no assistencial com a dret: ni un pas enrere

Publicat el per
Respon

Tribuna

Tarek Mahfouz

En els últims temps, des d’alguns àmbits sanitaris s’ha posat en dubte la funcionalitat del terç no assistencial, però què és realment i quina base legal i pràctica té?

Es tracta d’un dret històric, acordat en la Mesa Sectorial del 2008 i consolidat en l’Acord de Sortida de Vaga de 2018. Aquest concepte s’aplica des de fa dècades a aquelles activitats sanitàries realitzades pels professionals sense intervenció clínica directa sobre pacients, com ara la formació, la recerca, la docència o les activitats comunitàries.

La resolució, precursora del terç no assistencial, estableix textualment que “un màxim de 2/3 de la jornada s’han de dedicar a l’activitat assistencial”. D’aquí que es dediquin aproximadament cinc hores de cada jornada laboral a l’activitat assistencial.

Ja en l’Ordre del 6 de maig de 1990, d’aprovació del Reglament Marc de funcionament dels equips d’atenció primària, es defineix l’activitat directa com a assistència a demanda aguda, sigui ambulatòria, domiciliària o urgent. La promoció de la salut, l’educació sanitària i la prevenció de la malaltia també formen part d’aquesta, i així ho reconeix l’Institut Català de la Salut (ICS) en diversos escrits. Revisant alguns documents del Departament de Salut, com per exemple la cartera de serveis, trobem frases literals que orienten cap al sentit del que és una activitat assistencial: “L’atenció sanitària comprèn totes les activitats ASSISTENCIALS d’atenció individual, diagnòstiques, terapèutiques i de seguiment de persones amb processos aguts o crònics, així com les de promoció de la salut, educació per a la salut i prevenció de la malaltia, que duen a terme els diferents professionals d’atenció primària”.

Així doncs, sembla bastant clar què és activitat assistencial i què no ho és. Tanmateix, en la Instrucció 1/2018 de la Metropolitana Nord, s’especifiquen les visites diàries com a “23 presencials +/- 5 visites 9e i telefòniques”. En aquest cas trobem literalment el terme 9e. Seria absurd pretendre utilitzar el terç no assistencial per programar més visites 9e, perquè aquestes xifres quedarien buides de sentit. A més, en el punt primer de l’ASV 2018 s’estableix “garantir un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i 6 minuts per cada visita telefònica o virtual”. I què és una visita virtual? Si s’aplica el sentit comú, es tracta d’una atenció no presencial, però igualment assistencial. I no és cap casualitat parlar de 23 presencials i cinc (9e), ja que és la quantitat que té cabuda en les cinc hores actuals dels dos terços assistencials.

Per tant, l’activitat no assistencial correspon a tasques necessàries per al funcionament del sistema sanitari, encara que no impliquen atenció directa o indirecta a pacients concrets. Això inclou l’administració burocràtica no vinculada a casos específics, la formació i actualització professional, la recerca, la gestió clínica o organitzativa, la coordinació interprofessional no lligada a pacients, la docència, i la planificació de serveis.

Aquestes cites i reflexions han de ser útils per entendre el terç no assistencial com a concepte, ja que no es pot tractar d’un recurs per absorbir més càrrega assistencial, sinó d’un espai necessari per a activitats essencials que, sense estar dirigides a pacients, contribueixen a la qualitat del sistema sanitari. Qualsevol intent de desvirtuar aquest principi posa en perill tant els drets dels professionals i pacients, com la sostenibilitat de la pràctica clínica diària.

Tarek Mahfouz Castejón
Vocal interventor del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya

Terç no assistencial: una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat

Publicat el per
2

Tribuna

Javier O’Farrill

Davant dels intents recents —explícits o encoberts— de reinterpretar el concepte del terç de jornada no assistencial a què tenen dret els facultatius d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), els representants de Metges de Catalunya (MC) al sector volem expressar, amb total claredat, que no acceptarem cap modificació ni dilució d’aquest dret històric, acordat en Mesa Sectorial el 2008 (RESOLUCIÓ TRE/3507/2008) i consolidat a l’Acord de Sortida de Vaga de 2018 i en la pràctica professional des de fa dècades.

El terç no assistencial no és un luxe ni una concessió administrativa: és una necessitat funcional per garantir una assistència mèdica de qualitat, una gestió eficient del temps i el desenvolupament professional i científic del col·lectiu mèdic. Reduir-lo o reconfigurar-lo sota arguments semàntics, tècnics o comparatius amb altres sistemes és una estratègia per augmentar la càrrega laboral, sense reconèixer-la formalment.

Parlar de “no assistencial” com si fos una fórmula buida o que necessita ser redefinida és un error metodològic i també una estratègia per diluir drets. Etimològicament, “assistir” vol dir prestar assistència, ja sigui de manera directa o indirecta. Per tant, el temps “no assistencial” és justament tot el contrari, i el dediquem —quan és possible— a la formació, la coordinació, la docència, la recerca i, sovint, a finalitzar unes agendes sobrepassades que no compleixen els límits establerts. Sense aquest terç, el sistema esdevé insostenible.

A més, el còmput mensual de l’activitat, tal com recull l’acord, no ha de servir per fer trampes al solitari. La millor manera de garantir el terç no assistencial és assegurar-lo cada dia, i no deixar-lo a l’atzar del balanç de final de mes fent una interpretació errònia.

Un cop més. Qualsevol proposta que pretengui modificar, reinterpretar o relativitzar aquest terç serà rebutjada frontalment pel sindicat.

No ens cal cap IA per entendre què vol dir “no assistencial”. Ho sabem perquè ho vivim. I mentre altres nivells assistencials tenen aquests espais blindats i ni tan sols es qüestionen, nosaltres haurem de defensar allò que ens volen retallar, amb fermesa i arguments.

Que ningú es dugui a engany: si es volen millorar les dades d’activitat o les agendes, que es cobreixin les absències, que es dimensionin correctament els equips i que es respectin els acords signats.

Aquest no és un debat lèxic. És una qüestió de dignitat professional i de compliment de la normativa vigent.

Javier O’Farrill
Secretari d’Acció Sindical del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya