Frida i el feminisme

Especial 8-M 2022


Sílvia Membrilla

Hi ha molts tipus de feminisme, segur. Almenys a mi em costaria molt reduir-lo a una única actitud, ideologia o perfil de comportament. De jove, quan vaig conèixer la figura de Frida Khalo, vaig incorporar-la al meu ideal de dona valenta. Si la valentia ha de ser o no preponderant a la idea de feminitat no sé si és tan clar. Sovint el feminisme més reivindicatiu sembla que consisteix a incorporar valors atorgats clàssicament als homes: valentia, força, resistència… perquè, fisiològicament, els homes acumulen major quantitat d’andrògens.

A mi el que m’agrada de la Frida és la seva rebel·lia: no quedar-se parada malgrat que el cos se li trenqués i l’hagués de mantenir enllitada. Això no impedia que pintés. Com canta Pedro Guerra, “A Frida le duelen los huesos y mirándose al espejo pinta todo su dolor […] Frida descansa en el lecho y se pinta hasta en el techo con tal de sobrevivir”.  Ella, enllitada i amb un intens dolor, mantenia el seu activisme polític i seguia explorant la seva bisexualitat. També m’admira que lluís, amb tota la seva valentia i orgull (segurament per a ella no era res especial) les seves poblades celles i bigoti. Perquè ser famosa i molt reconeguda, sense tenir un físic o cànon de bellesa normatiu, per a mi era un plus.

La feminitat no segueix un patró únic. La feminitat pot estar inclosa tant en un bigoti com en uns talons d’agulla. Avui dia és totalment obsolet definir allò femení com un únic conjunt de valors, característiques i actituds, tradicionalment atribuïdes a les dones.

El feminisme s’entén com el principi d’igualtat de les dones i els homes, però la feminitat es refereix a allò que pertany o és relatiu a la dona. Així doncs, si a la dona, en exclusiva, li pertany el dret a decidir si es vol depilar o no, també li haurien de pertànyer la resta de drets (remuneració, reconeixement, promoció professional, etc.). Aquest principi és fàcil posar-ho sobre el paper, però integrar-lo a la pràctica sembla que no ho és tant, en cas contrari no portaríem anys (i segles) parlant d’això.

Perquè la lluita o l’actitud de Frida depèn d’ella, però si observem com ho vivia el seu marit, Diego Rivera, potser no era ben bé igual. Diu la cançó de Pedro Guerra, “Por qué pienso que eres mío si eres sólo tuyo y Diego, si eres sólo tuyo”. Aquest camí d’igualtat també depèn que Diego deixi de ser només seu (d’ell), que l’entrega, les ganes i la força per aconseguir la igualtat entre persones no hagi de provenir només d’una part.

Ara que hi penso, una de les últimes converses de feina ha estat significativa en aquest sentit. Amb un company, arran d’una metàfora, fèiem referència a la normalització total de l’ús de dispositius d’autoplaer sexual per part de les dones. Si Frida hagués pogut accedir als productes de PlatanoMelón o Lelo, segur que el capítol de la seva biografia referit a la seva vida sexual i amorosa hauria estat molt més extens.

Sílvia Membrilla
Metgessa de família. Delegada de Metges de Catalunya al CAP Ramona Via del Prat de Llobregat.

Discriminació laboral per maternitat

Especial 8-M 2022


Anna Robert

Una dona pot haver crescut en un ambient d’equitat d’accés als recursos educatius i d’oportunitats, sense distinció de gènere. En un entorn curós en el qual preparar les oposicions d’accés a la formació mèdica especialitzada i obtenir una plaça suposa un procés meritori i extenuant, però sense discriminacions.

Ara bé, arriba un moment que es fa palesa tota una realitat subjacent que fins aleshores havia passat desapercebuda, lligada indissolublement amb el fet de ser (o expressar-se) dona. La dificultat de desenvolupar-se i progressar com a professional, en un entorn exigent i competitiu, durant un període relativament llarg, degut a la/es maternitat/s i lactància/es. Perquè ser mare pot comportar un autèntic arraconament en l’exercici de la professió. No només en el sentit de projectes que s’aturen, sinó també tots aquells projectes que ja no comencen perquè “estaràs fora molt de temps”. Recerca, promoció, docència, congressos… formen part d’aquesta “renúncia” que suposa prendre la decisió de ser mare. Ja sigui una “renúncia” d’uns quants mesos, si es compta amb prou suport familiar i econòmic, o d’uns quants anys, si no hi ha una “tribu” amb què comptar per tirar endavant.

Hi ha moltes notícies que posen l’accent en la discriminació que pateixen les dones, en ple segle XXI, en el moment que assumeixen la responsabilitat de ser mares. Acomiadaments durant l’embaràs, la lactància o en el moment previst per a la reincorporació. Contractes no renovats, denegació de reduccions per necessitats dels serveis, negatives a canvis de torns… són alguns exemples de les situacions que es poden patir.

Les mesures de protecció de la maternitat i de conciliació de la vida laboral, familiar i personal són essencials. Més enllà d’aquestes, també és clau la pedagogia social. Si la societat no entén la fragilitat que suposa ser dona, tenir un treball de responsabilitat i procurar la cura dels fills petits -potser també dels familiars grans-, la societat no està entenent res. Està negant una desigualtat real que creix en situació d’intersecció amb altres factors que incrementen la vulnerabilitat. Per exemple: ser dona migrant amb fills a càrrec, tenir un contracte temporal a temps parcial, ser mare molt jove o molt gran, patir avortaments o fracassos repetits en processos de reproducció assistida. Al cap i a la fi, som facultatives, sí, però abans som persones i dones. Una organització empresarial que veu les persones només com a màquines eficients de treball, sense considerar les seves vicissituds, generarà sentiments d’indefensió i solitud. En els casos més severs, pot provocar el desenvolupament de trastorns mentals associats a la manca de suport i cura en un moment de transició vital tan significatiu com és la maternitat.

Necessitem menys demagògia i més acció social i sindical. Necessitem posar límits, perquè no podem prestar assistència durant jornades laborals maratonianes, amb agendes sobrecarregades i desenes de tasques pendents, prioritzant constantment recursos i accions, per tot seguit arribar a casa i mantenir el mateix grau d’exigència amb la cura de la família. Tot això sense oblidar el temps que necessitem per cuidar-nos a nosaltres mateixes.

Potser hi ha dones que ja han passat per aquesta etapa vital i ara veuen lluny l’època en què eren en un lloc però el seu cap era en un altre. La sensació de no arribar a tot i sentir-se “mala mare” per no dedicar als teus l’atenció que t’agradaria. Precisament, perquè totes, d’una manera o altra, ho hem sentit i viscut, és moment d’ampliar el focus i passar de la reflexió a l’acció. Perquè sí, l’any 2022, la maternitat continua sent motiu de discriminació laboral i, com a societat, hem avançat ben poc.

Anna Robert
Psicòloga clínica. Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya. Secretaria de Formació de Metges de Catalunya. 

 

Tips i farts

Tribuna


Glòria Martínez

Així és com ens sentim la gran majoria d’anestesiòlegs del sistema públic de salut. Durant gairebé dos anys de pandèmia, hem vist i viscut situacions que ens han portat al límit.  Els nostres quiròfans reconvertits en UCI improvisades per augmentar el nombre de llits de crítics dels centres hospitalaris, a totes llums insuficient per atendre l’emergència sanitària provocada pel SARS-CoV-2.

 

Núria Estanyol

Els especialistes en anestesiologia i reanimació hem fet guàrdies a les UCI per ajudar els nostres companys i companyes intensivistes, absolutament sobrepassats de feina. I ho hem fet,  sense deixar de banda les nostres pròpies guàrdies, sumant-ne vuit o 10  en un mes, concatenant  tres i quatre caps de setmana de feina seguits.  Al 2021, molts vam sobrepassar amb escreix el nombre d’hores de guàrdia màximes anuals de la jornada legal establerta.

 

Irene Bermell

Ningú s’ha plantejat l’esforç que ha suposat per a nosaltres l’adaptació de les nostres competències professionals per atendre amb capacitat i qualitat els pacients de les UCI. Al igual que els ha passat a companys d´altres especialitats, pneumòlegs, pediatres, internistes, cardiòlegs i molts altres, ens hem vist forçats a deixar de banda qualsevol tipus de formació, investigació o publicació pròpia per centrar-nos, d’un dia per l’altre, sense transició, sense cap mena de preparació especial o específica, en l’atenció dels pacients greus de COVID.

En nom de la pandèmia, sovint com a pretext moral, els nostres horaris han estat modificats, setmana a setmana, sense previsions a mig termini que permetessin una mínima organització vital. Nosaltres i les nostres famílies pendents del mòbil per conèixer la distribució de torns i guàrdies. Impossible planificar res a quatre o cinc dies vista.

Quan l’onada de torn afluixava, les gerències donaven ordres a les coordinacions de quiròfan per recuperar les llistes d’espera. Apel·lant novament a la “professionalitat” i a la “responsabilitat davant la societat”, s’instauraven sessions de quiròfan maratonianes i peonades a dojo. Tenim la sensació que la improvisació ha caracteritzat l’abordatge i la sortida de cadascuna de les onades.

Conseller Argimon, a vostè, que alguna vegada ha afirmat que no calen més metges a les plantilles de la sanitat pública, li diem que ja no podem més.

La recuperació de les llistes d’espera que previsiblement vindrà després de l’enèsima  onada, així com en la postpandèmia, no es pot sustentar en el doblatge de torns, en no respectar els descansos necessaris per a la nostra salut i conciliació familiar, i en una retribució irrisòria. Quin preu té el nostre temps lliure i el temps que no passem amb les nostres famílies?

Les guàrdies d’anestesiologia, com la resta, no es poden multiplicar com a bolets perquè som els que som. Molts dels nostres companys adjunts i residents que finalitzen la formació han decidit marxar, o es plantegen fer-ho en breu, de la sanitat pública catalana, per les condicions laborals i retributives. Tot això indefectiblement ens ha de portar a reflexionar. Quin valor ha de tenir una jornada extra de 24 hores un cop s’han fet les guàrdies mensuals de compliment obligatori? Quin preu té el nostre temps lliure i la nostra salut? Totes aquestes hores i dies invertits, quin sentit tenen si, fet i fet, tampoc computen com a temps efectiu de treball a l’hora de jubilar-nos?

Glòria Martínez
Anestesiòloga de l’Hospital Arnau de Vilanova i secretària de l’Assemblea Territorial de Lleida de Metges de Catalunya

Núria Estanyol
Anestesiòloga de l’Hospital Trueta de Girona i coordinadora d’Hospitals ICS de Metges de Catalunya

Irene Bermell
Anestesiòloga de l’Hospital de Bellvitge de Barcelona i delegada sindical de Metges de Catalunya