Discriminació laboral per maternitat

Especial 8-M 2022


Anna Robert

Una dona pot haver crescut en un ambient d’equitat d’accés als recursos educatius i d’oportunitats, sense distinció de gènere. En un entorn curós en el qual preparar les oposicions d’accés a la formació mèdica especialitzada i obtenir una plaça suposa un procés meritori i extenuant, però sense discriminacions.

Ara bé, arriba un moment que es fa palesa tota una realitat subjacent que fins aleshores havia passat desapercebuda, lligada indissolublement amb el fet de ser (o expressar-se) dona. La dificultat de desenvolupar-se i progressar com a professional, en un entorn exigent i competitiu, durant un període relativament llarg, degut a la/es maternitat/s i lactància/es. Perquè ser mare pot comportar un autèntic arraconament en l’exercici de la professió. No només en el sentit de projectes que s’aturen, sinó també tots aquells projectes que ja no comencen perquè “estaràs fora molt de temps”. Recerca, promoció, docència, congressos… formen part d’aquesta “renúncia” que suposa prendre la decisió de ser mare. Ja sigui una “renúncia” d’uns quants mesos, si es compta amb prou suport familiar i econòmic, o d’uns quants anys, si no hi ha una “tribu” amb què comptar per tirar endavant.

Hi ha moltes notícies que posen l’accent en la discriminació que pateixen les dones, en ple segle XXI, en el moment que assumeixen la responsabilitat de ser mares. Acomiadaments durant l’embaràs, la lactància o en el moment previst per a la reincorporació. Contractes no renovats, denegació de reduccions per necessitats dels serveis, negatives a canvis de torns… són alguns exemples de les situacions que es poden patir.

Les mesures de protecció de la maternitat i de conciliació de la vida laboral, familiar i personal són essencials. Més enllà d’aquestes, també és clau la pedagogia social. Si la societat no entén la fragilitat que suposa ser dona, tenir un treball de responsabilitat i procurar la cura dels fills petits -potser també dels familiars grans-, la societat no està entenent res. Està negant una desigualtat real que creix en situació d’intersecció amb altres factors que incrementen la vulnerabilitat. Per exemple: ser dona migrant amb fills a càrrec, tenir un contracte temporal a temps parcial, ser mare molt jove o molt gran, patir avortaments o fracassos repetits en processos de reproducció assistida. Al cap i a la fi, som facultatives, sí, però abans som persones i dones. Una organització empresarial que veu les persones només com a màquines eficients de treball, sense considerar les seves vicissituds, generarà sentiments d’indefensió i solitud. En els casos més severs, pot provocar el desenvolupament de trastorns mentals associats a la manca de suport i cura en un moment de transició vital tan significatiu com és la maternitat.

Necessitem menys demagògia i més acció social i sindical. Necessitem posar límits, perquè no podem prestar assistència durant jornades laborals maratonianes, amb agendes sobrecarregades i desenes de tasques pendents, prioritzant constantment recursos i accions, per tot seguit arribar a casa i mantenir el mateix grau d’exigència amb la cura de la família. Tot això sense oblidar el temps que necessitem per cuidar-nos a nosaltres mateixes.

Potser hi ha dones que ja han passat per aquesta etapa vital i ara veuen lluny l’època en què eren en un lloc però el seu cap era en un altre. La sensació de no arribar a tot i sentir-se “mala mare” per no dedicar als teus l’atenció que t’agradaria. Precisament, perquè totes, d’una manera o altra, ho hem sentit i viscut, és moment d’ampliar el focus i passar de la reflexió a l’acció. Perquè sí, l’any 2022, la maternitat continua sent motiu de discriminació laboral i, com a societat, hem avançat ben poc.

Anna Robert
Psicòloga clínica. Interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya. Secretaria de Formació de Metges de Catalunya. 

 

Tips i farts

Tribuna


Glòria Martínez

Així és com ens sentim la gran majoria d’anestesiòlegs del sistema públic de salut. Durant gairebé dos anys de pandèmia, hem vist i viscut situacions que ens han portat al límit.  Els nostres quiròfans reconvertits en UCI improvisades per augmentar el nombre de llits de crítics dels centres hospitalaris, a totes llums insuficient per atendre l’emergència sanitària provocada pel SARS-CoV-2.

 

Núria Estanyol

Els especialistes en anestesiologia i reanimació hem fet guàrdies a les UCI per ajudar els nostres companys i companyes intensivistes, absolutament sobrepassats de feina. I ho hem fet,  sense deixar de banda les nostres pròpies guàrdies, sumant-ne vuit o 10  en un mes, concatenant  tres i quatre caps de setmana de feina seguits.  Al 2021, molts vam sobrepassar amb escreix el nombre d’hores de guàrdia màximes anuals de la jornada legal establerta.

 

Irene Bermell

Ningú s’ha plantejat l’esforç que ha suposat per a nosaltres l’adaptació de les nostres competències professionals per atendre amb capacitat i qualitat els pacients de les UCI. Al igual que els ha passat a companys d´altres especialitats, pneumòlegs, pediatres, internistes, cardiòlegs i molts altres, ens hem vist forçats a deixar de banda qualsevol tipus de formació, investigació o publicació pròpia per centrar-nos, d’un dia per l’altre, sense transició, sense cap mena de preparació especial o específica, en l’atenció dels pacients greus de COVID.

En nom de la pandèmia, sovint com a pretext moral, els nostres horaris han estat modificats, setmana a setmana, sense previsions a mig termini que permetessin una mínima organització vital. Nosaltres i les nostres famílies pendents del mòbil per conèixer la distribució de torns i guàrdies. Impossible planificar res a quatre o cinc dies vista.

Quan l’onada de torn afluixava, les gerències donaven ordres a les coordinacions de quiròfan per recuperar les llistes d’espera. Apel·lant novament a la “professionalitat” i a la “responsabilitat davant la societat”, s’instauraven sessions de quiròfan maratonianes i peonades a dojo. Tenim la sensació que la improvisació ha caracteritzat l’abordatge i la sortida de cadascuna de les onades.

Conseller Argimon, a vostè, que alguna vegada ha afirmat que no calen més metges a les plantilles de la sanitat pública, li diem que ja no podem més.

La recuperació de les llistes d’espera que previsiblement vindrà després de l’enèsima  onada, així com en la postpandèmia, no es pot sustentar en el doblatge de torns, en no respectar els descansos necessaris per a la nostra salut i conciliació familiar, i en una retribució irrisòria. Quin preu té el nostre temps lliure i el temps que no passem amb les nostres famílies?

Les guàrdies d’anestesiologia, com la resta, no es poden multiplicar com a bolets perquè som els que som. Molts dels nostres companys adjunts i residents que finalitzen la formació han decidit marxar, o es plantegen fer-ho en breu, de la sanitat pública catalana, per les condicions laborals i retributives. Tot això indefectiblement ens ha de portar a reflexionar. Quin valor ha de tenir una jornada extra de 24 hores un cop s’han fet les guàrdies mensuals de compliment obligatori? Quin preu té el nostre temps lliure i la nostra salut? Totes aquestes hores i dies invertits, quin sentit tenen si, fet i fet, tampoc computen com a temps efectiu de treball a l’hora de jubilar-nos?

Glòria Martínez
Anestesiòloga de l’Hospital Arnau de Vilanova i secretària de l’Assemblea Territorial de Lleida de Metges de Catalunya

Núria Estanyol
Anestesiòloga de l’Hospital Trueta de Girona i coordinadora d’Hospitals ICS de Metges de Catalunya

Irene Bermell
Anestesiòloga de l’Hospital de Bellvitge de Barcelona i delegada sindical de Metges de Catalunya

L’INSS continua desemparant els sanitaris amb Covid persistent

Tribuna


Rossana Arbieto

El pelegrinatge dels sanitaris amb Covid persistent va començar en la primera onada, amb la dificultat de ser diagnosticat, ja que alguns dels afectats no comptaven amb una PCR positiva, fet que no permetia un canvi de contingència.

Posteriorment, quan van anar persistint els símptomes, a molts se’ls diagnosticava ansietat o depressió, i no se’ls hi reconeixia la malaltia. Avui dia, alguns encara s’hi troben, tot i haver-hi una definició de la patologia per part de l’OMS.

Un altre problema amb què es trobaven els sanitaris, i alguns encara s’hi troben, és la manca de formació o informació per part dels metges de família a l’hora de fer el comunicat de baixa, en referència amb el diagnòstic, en tractar-se d’una malaltia nova.

Una cosa semblant passa amb els protocols i els circuïts de derivació per al seguiment dels afectats, ja que no existeixen de forma clara. I, a això, se li ha d’afegir la sobrecàrrega assistencial que pateixen els metges d’atenció primària, que no donen a l’abast amb totes les necessitats de la població.

La sol·licitud del recàrrec de prestacions ha estat un altre mal de cap, ja que era necessària perquè Inspecció de Treball verifiqués si el centre de la persona afectada havia comptat amb les mesures de protecció necessàries i tenia suficient material. Si l’empresa havia incomplert els protocols de seguretat, els sanitaris amb Covid persistent podrien aconseguir un recàrrec de prestacions d’entre el 30% i el 50 % del salari. Malgrat tot, avui dia encara no hi ha responsables.

La Covid persistent o SPC es caracteritza per les recaigudes o els brots, el que ha suposat un altre gran problema, ja que algunes vegades no s’han reconegut com a part de la malaltia, només se’ls ha considerat símptomes per a la contingència.

Actualment, molts afectats arriben Als 18 mesos de baixa i l’ICAM, lluny d’avaluar aquests pacients, els està donant l’alta per missatge de text, sense ni tan sols visitar-los de manera presencial i fer-los una valoració individualitzada, tot i que hores d’ara ja sabem que es tracta d’una síndrome complexa que s’ha d’abordar de manera diferent en funció del pacient.

Els sanitaris amb Covid persistent reclamen que se’ls reconegui i que es doni resposta als seus problemes mitjançant protocols d’intervenció clars i la implantació d’unitats de rehabilitació postcovid. Cal conscienciar els metges de família, donar-los un protocol d’actuació clar i realista, i dotar-los de formació i d’eines per a una atenció primerenca,  sabent que les derivacions poden trigar mesos. També cal formar-los en l’emissió dels comunicats de baixa amb el diagnòstic correcte i explicar-los que, per canviar un diagnòstic, primer han de tancar el que estava obert i després iniciar el nou, per no perjudicar econòmicament la persona afectada.

Demanem que l’INSS ens escolti i es comprometi a valorar individualment cada pacient i les seves limitacions, procurant-li una adaptació parcial i gradual del lloc de treball, sense una minva dels seus ingressos.

També demanem que la nota informativa sobre els canvis de diagnòstic en els processos d’IT de Covid a seqüeles no s’apliqui als sanitaris. En tot cas, el procés d’AT ha de ser immediat per als sanitaris, tal com indica la descripció de l’OMS:

“Malaltia produïda en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada pel SARS-CoV-2, generalment tres mesos després de l’aparició de la Covid-19, amb símptomes que duren, al menys, dos mesos i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu”.

Els sanitaris hem respost amb molt més del que podíem en la pandèmia, sobrecarregats, arriscant les nostres vides, les nostres famílies i la nostra salut, i ara som presoners de les seqüeles i, també, de la burocràcia.

Cuidem-nos i així podrem cuidar la població. No volem una incapacitat, volem estar bé i ser útils a la nostra societat.

Rossana Arbieto
Delega de Metges de Catalunya al CAP Sallent i membre del col·lectiu ‘Sanitaris amb Covid persistent’