Arxiu d'etiquetes: entrevista

“Definirem una estratègia per a tots els escenaris de futur de la sanitat catalana”

Publicat el per
2

Xavier Lleonart Martínez Vicesecretari general de Metges de Catalunya.

Pregunta. El Consell Executiu de Metges de Catalunya (MC) t’ha designat coordinador d’una comissió d’estratègia sindical. En què consisteix aquesta comissió i quins són els seus objectius?

Resposta. El sindicat, a través dels seus representants, dóna resposta a les necessitats i a les inquietuds dels metges, però sovint es fa sobre la marxa i ens desviem del camí o del full de ruta que ens hem fixat. És a dir, el dia a dia ens fa perdre perspectiva. La comissió d’estratègia vol analitzar els escenaris i els reptes, presents i futurs, en què es pot trobar MC, i planificar-ne la resposta. Es tracta d’un grup de treball que no té precedents al sindicat.

P. En què es materialitzarà el treball de la comissió?

R. La comissió proposarà un full de ruta amb una sèrie de propostes que s’hauran d’acordar i ratificar pel Consell Executiu. Volem fer un pla d’acció del sindicat a mig i llarg termini.

P. Fer un pla d’acció global implica que tots els sectors i corrents de l’organització s’hi vegin representats. Com ho heu previst això?

R. La intenció de la comissió d’estratègia és superar el debat entre sectors, agrupacions, especialitats…volem que el projecte que surti sigui interessant, positiu i engrescador per a tothom, sigui quin sigui el tipus de contracte, l’adscripció o la procedència. Per tant, el grup el conformaran persones que creguin en aquesta orientació, que creguin en la defensa de la professió mèdica amb independència del lloc de treball. Perquè cada cop els problemes dels metges catalans són més semblants.

P. Qui escollirà els integrants d’aquesta comissió?

R. El Consell Executiu m’ha donat la potestat per fer la selecció dels membres del grup i, en aquest sentit, la meva intenció és captivar a persones participatives amb un perfil creatiu i amb ganes de construir.

P. L’anàlisi que hi fareu és obert a la participació? Els afiliats poden fer arribar la seva opinió, suggeriments i comentaris?

R. Un cop constituït el grup fixarem els mecanismes perquè s’estableixi aquesta participació. I no hi ha dubte que serà un grup obert i receptiu a qualsevol opinió o proposta.

P. La creació d’aquest grup és una forma de reconèixer que el que s’ha fet fins ara no ha estat prou eficaç? Hi ha autocrítica darrere de la iniciativa?

R. No és que el que hem fet fins ara no hagi estat útil, perquè hem tingut èxits i hem estat capaços de mobilitzar el col·lectiu mèdic quan ha estat necessari. El metge s’ha sentit defensat. Però sí que fem autocrítica en positiu i pensem que tot és millorable. Per això volem posar les bases perquè la nostra actuació sigui més transversal, més participativa i amb accions ben definides, concretes i al marge de les circumstàncies de cada moment.

P. Pots avançar algunes de les línies d’anàlisi o de les propostes?

R. La tasca bàsica serà fer un anàlisi profund i crític de la situació actual i preveure els escenaris que es poden plantejar a partir d’ara. Paral·lelament, haurem de definir cap a on volem caminar i quins mecanismes i estris volem utilitzar per arribar-hi. 

P. No està clar cap a on es vol caminar?

R. Un dels objectius d’aquesta organització, gairebé fundacional, és caminar cap a un conveni mèdic i aquesta serà segur una de les fites que ens fixarem.

P. Amb quins escenaris es pot trobar a curt o mig termini la sanitat catalana?

R. Jo tinc al cap una sèrie d’escenaris que penso que es poden produir, però serem creatius i farem una pluja d’idees per plantejar-ne més i que no ens puguin sorprendre quan arribin. Farem un exercici teòric de simulació d’escenaris i definirem una resposta per a tots i cadascun d’ells.

P. Dins d’aquesta varietat d’escenaris es podria arribar a presentar la constitució de Catalunya com a estat independent que hauria de construir o redefinir el seu model de sanitat. També valorareu i treballareu sobre aquest escenari?

R. Aquesta possibilitat no ens condiciona perquè en l’exercici que farem no imaginarem una sanitat catalana dintre d’una sanitat espanyola. Nosaltres entenem que la sanitat catalana és singular dintre o fora d’Espanya, per tant, per a la nostra visió, aquest escenari ens és indiferent perquè, en qualsevol cas, estarem dissenyant el futur que volem per a la sanitat de Catalunya.

P. Durant els darrers mesos, especialment durant la negociació del conveni col·lectiu de la XHUP, MC ha establert aliances amb formacions sindicals més petites, alternatives i professionals, deixant de banda els dos grans sindicats de classe. Aquesta és una de les estratègies d’actuació que es poden consolidar?

R. Aquesta és una de les decisions estratègiques que haurem de prendre. El que està clar és que no podem anar de la mà de formacions que perjudiquen el metge. CCOO i UGT han demostrat que menystenen els metges, en tenim proves i exemples. Mentre això sigui així, no podem continuar pel mateix camí.

P. Per tant, aquest bloc sindical al marge de CCOO i UGT no té recorregut de futur?

R. MC no rebutja la col·laboració amb organitzacions amb què compartim els mateixos interessos, sempre i quan aquesta relació es basi en el respecte mutu i en la unitat d’objectius. El bloc sindical tindrà futur en la mesura que es comparteixin els criteris i que no es menystingui a cap col·lectiu en concret.

P. Parlant del conveni col·lectiu de la XHUP, en tant que també ets el president del comitè d’empresa del Consorci Sanitari de Terrassa, quina és la situació del sector concertat després que no s’arribés a cap acord amb les patronals i que el pacte anterior perdés la ultraactivitat?

R. Ara ens trobem en un moment de negociació centre a centre. La fotografia és de molta heterogeneïtat. Cada centre s’està adaptant a les seves pròpies dinàmiques i el resultat d’això és que ens trobem amb una varietat de pactes i acords molt diferents entre si.

P. Com està gestionant MC aquesta situació?

R. Des de dos vessants: l’assistència jurídica i l’assistència sindical. Assessorem i acompanyem els delegats perquè no es trobin sols i perquè tinguin tot el suport de la institució amb unes directrius clares i precises.

P. MC va abanderar l’oposició al preacord de conveni col·lectiu que es va sotmetre a referèndum el passat mes de juny a tots els centres concertats. Vist el que ha passat des d’aleshores fins ara, el sindicat es dóna per satisfet? La signatura d’aquell preacord hauria resultat en una situació més negativa que l’actual?

R. Sense cap mena de dubte. L’endemà de no signar aquest preacord, algun director de recursos humans va confessar que, si s’hagués signat, igualment hauria calgut cridar a consultes al comitè d’empresa per negociar quines retallades addicionals s’havien d’aplicar. La proposta mediadora que es va rebutjar només era el principi de les retallades, com dèiem nosaltres. Ara s’han signat un bon grapat de pactes que són una mica més tolerables, és a dir que milloren la proposta mediadora. Això en cap cas és un èxit perquè parlem de pactes de retallades i en aquest context no tenen cabuda les afirmacions triomfalistes.

P. Com valora el sindicat el Conveni Sociosanitari al que s’estan adherint alguns centres?

R. Com una estafa. És una estafa als treballadors i al sistema. Un símil que he escoltat i que m’agrada utilitzar és el d’unes eleccions municipals en què s’escull un alcalde per majoria però apareix un barri que en designa un altre perquè allà no ha guanyat el que han triat la major part dels ciutadans. Això és exactament que el que ha passat amb el conveni sociosanitari. La immensa majoria de treballadors de la sanitat concertada va dir que no a la proposta mediadora. Però les parts interessades no ho accepten i es treuen del barret que hi ha una part que no ha rebutjat la proposta i decideixen separar-la. Això és una estafa democràtica.

P. S’albira alguna possibilitat de que es reobri un procés negociador per establir de nou un conveni sectorial?

R. El president de la mesa negociadora del conveni de la XHUP no va anunciar el tancament del procés sinó la seva suspensió indefinida. A més, la major part de pactes que s’estan signant finalitzen el 31 de desembre de 2014, per tant, és factible que durant l’any 2014 es pugui reobrir. I MC estarà allà on s’hagin de defensar els drets dels metges.

“És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables per fer vaga”

Publicat el per
Respon

A_TomasAlbert Tomàs | President de Metges de Catalunya (MC) i de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM).

– Arriba el 2013 i tot indica que serà un any que continuarà pel camí de les dificultats. Amb quina perspectiva treballa el sindicat? Serà un any pitjor que els dos anys anteriors?

– La previsió és que sigui un any pitjor perquè a la sanitat ja s’ha ajustat tot el que es podia ajustar, per tant, tot el que vingui farà molt mal. Encara no sabem com seran els pressupostos de Salut de 2013, però si ve una retallada per sobre d’un 2-3% serà molt perjudicial. A més, hem de tenir en compte que, hores d’ara, tot el sistema sanitari públic català està treballant a ritme de pressupost de 2012. Això vol dir que si el pressupost per aquest any es redueix, caldrà recuperar l’excés de recursos en què s’ha treballat fins a l’aprovació dels nous pressupostos.

– De moment tenim una certesa i és que el Govern ha anunciat que la retallada d’aquest any serà equivalent a la suma de les fetes l’any passat i el 2011, és a dir, 4.000 milions d’euros. Si la partida de Salut suposa aproximadament un 30% del total del pressupost de la Generalitat, és previsible que el gran cop de destral torni a recaure sobre la sanitat?

– Després de tot el que s’ha fet a la sanitat, hauria de quedar salvaguardada de més retallades. Caldria que els ajustos es fessin en altres partides, tot i que sigui igualment difícil. Veient el resultat de dèficit de la Generalitat a l’exercici 2012, amb una desviació del 0,8%, serà molt complicat evitar que hi hagi una nova retallada. A Salut és bastant provable que es situï entre els 800 i els 1.000 milions d’euros.   

– El 2011 va ser l’any del tancament de centres, de plantes hospitalàries i de quiròfans. Tot això va comportar un augment del 43% de les llistes de espera. L’any passat els ajustos es van fer sobretot sobre la plantilla i la massa salarial. Aquesta any què pot passar? Un totum revolutum?

– Aquest any les retallades es traduiran en acomiadaments. És dur dir-ho així, però és l’escenari amb el que ens enfrontem. I provablement un altre cop es reduiran els salaris dels treballadors públics. També comportaran canvis estructurals com tancaments o reconversions de centres, per exemple, hospitals d’aguts que passin a ser centres sociosanitaris o hospitals lleugers (sense atenció continuada). I un altre cop tornarem a veure centres d’atenció primària que tanquen a les nits. Si hem de retallar al voltant de 1.000 milions de pressupost, no es podran fer ajustos menors. El conseller Mas-Colell ja ha advertit que seran uns pressupostos de subsistència. Això és el que podem esperar.

– Més ajustos poden provocar una ferida de mort a la sanitat pública?

– Alguna vedada he definit com agònica la situació de la sanitat pública, però les agonies poden ser llargues o curtes. El 2012 s’han fet grans esforços per mantenir la qualitat. Per exemple, els centres i els professionals han fet mans i mànigues per reduir un 2% les llistes d’espera, tal com ha demanat el Departament de Salut.

– El conseller vincula la implantació de l’euro per recepta amb la reducció de les llistes d’espera el 2012…

– Això no és cert, no té res a veure una cosa amb l’altra. No s’han posat més recursos provinents dels ingressos de l’euro per recepta per fer més activitat. Les llistes d’espera havien de presentar una millora el 2012 i s’ha fet el que ha calgut per poder presentar públicament aquesta reducció. No és cap novetat afirmar que les llistes es manipulen. En un lloc estan els pacients inscrits a llista oficial, en un altre els que estan a l’espera de que els inscriguin, quan la realitat és que tots formen part d’aquesta llista.

– L’euro per recepta ha estat la gran mesura de la sanitat catalana, copiada fins i tot a Madrid. Ara la taxa ha quedat suspesa temporalment per decisió del Tribunal Constitucional. És una mesura que afectarà a la sostenibilitat del sistema com afirma el conseller Boi Ruiz? Representen uns ingressos tan importants?

– Com es diu popularment, això és la ‘xocolata del lloro’. Estem parlant d’entre 70 i 80 milions d’euros sobre un pressupost de 8.500 milions, no arriba ni a l’1% del pressupost. A més, quan s’analitzen les dades d’estalvi farmacèutic i es comparen amb les d’altres comunitats autònomes, ens trobem que hi ha sis comunitats que han reduït més que Catalunya la despesa farmacèutica, sense necessitat d’implantar mesures de copagament. L’efecte dissuasiu de l’euro per recepta està per veure. Quan es va implantar la taxa a Catalunya es va afirmar que es feia per produir aquest efecte dissuasiu, però ara la queixa és perquè deixa d’haver-hi recaptació. En què quedem?

– Què pot passar un cop el Tribunal Constitucional dicti sentència?

– Pot acabar pitjor i esdevenir un desastre. Si el Constitucional anul·la l’euro per recepta i condemna el Govern a retornar als usuaris el que havien pagat, serà un caos administratiu que generarà encara més despesa. Per tant, segons com acabi, l’euro per recepta haurà suposat un increment de la despesa en comptes d’un estalvi. Un desastre.

– Els metges porten molts mesos de protestes. Els primers en fer-ho van ser els catalans, ara les mobilitzacions arriben a la resta de l’Estat. Astúries, Andalusia i especialment Madrid amb la coneguda ‘marea blanca’. S’està coent una gran mobilització mèdica a nivell estatal?

– El que està passant ara a la resta de l’Estat nosaltres ho vam viure fa dos anys. El tsunami de les retallades ha arribat a tot arreu amb la diferència que fora de Catalunya la majoria de professionals són funcionaris. L’estabilitat i la seguretat que se li donava a un lloc de treball públic s’està veient que no és tal i, evidentment, això genera un pànic enorme. A més, intenten negociar però ni el govern espanyol ni les autonomies estan per la labor de negociar. Aleshores és quan es convoquen mobilitzacions i accions de protesta.

– Aquesta protesta pot prendre la forma de la primera gran vaga mèdica de la sanitat espanyola?

– No és descartable perquè el conflicte s’està agreujant i s’està igualant a les diferents autonomies. En el moment que la problemàtica és comuna i compartida, la resposta també és comuna i compartida.

– Respecte a les vagues a la sanitat, hi ha un debat sobre si és una mesura de pressió vàlida, sobre si se’n fa un ús abusiu, sobre si cal regular-la perquè no es vulneri el dret a la salut del ciutadà…quina és la visió dels sindicats mèdics?

– Als metges no ens agrada fer vaga, mai ens ha agradat i ens costa molt fer-la. La vaga sempre és l’últim recurs que queda quan s’han esgotat totes vies per solucionar un conflicte. Però quan la situació es complica i ens trobem en un carreró sense sortida, ens veiem obligats a prendre aquesta mesura de pressió. No es pot dir que se n’està abusant quan les vagues mèdiques són una excepcionalitat. A més, no sé si cal recordar-ho però la vaga ja està regulada a la Constitució. És un dret constitucional especialment protegit. A totes les vagues que hem convocat, s’han respectat de forma escrupolosa els serveis mínims, que és com ha de ser. Mai es deixen de fer urgències ni tractaments oncològics. Sempre hem estat absolutament conscients dels drets dels pacients. És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables, entre altres coses perquè si es convoca una vaga és perquè els metges considerem que s’està afectant la qualitat del sistema públic de salut. Ho fem pel bé dels pacients. I prova d’això és el suport que sempre rebem dels propis pacients quan els hi expliquem per què anem a la vaga.

– L’altre gran debat de la sanitat gira en torn de la privatització. Des dels sindicats i des de l’esquerra política es denuncia que existeix un pla que pretén debilitar la sanitat pública per afavorir a la privada. És realment així? 

– La tendència a privatitzar la sanitat és certa i ho demostren les mesures que prenen les diferents administracions. El que no sabem són els motius. Si la privatització es fa per afavorir a uns tercers que tenen una relació amb els que prenen les decisions, o si es fa perquè realment es creu que serà un sistema més eficient. Una cosa està clara: la privatització és un reconeixement per part de la classe política de la seva ineptitud per gestionar la sanitat pública. Quan el senyor Fernández-Lasquetty a Madrid pren la decisió de privatitzar la gestió, està demostrant que ell és incapaç de gestionar la sanitat pública madrilenya.

– Ens trobem doncs davant d’un canvi de model cap a una sanitat neolliberal?  

– Ara mateix l’únic que compta és quadrar els pressupostos, i en una sanitat privatitzada això és més fàcil de controlar perquè l’empresa es compromet a ajustar-se als recursos que li assignin. Per a l’Administració això es fantàstic perquè no tenen mal de caps. Ara bé, quan ens remetem a les experiències que s’han donat de gestió privatitzada, com és el cas del model Alzira, veiem que el dèficit no només no s’ha reduït sinó que s’ha incrementat i que els empresaris demanen que es revisin les tarifes per continuar oferint els serveis. Per tant, no hi ha cap evidència que demostri que la gestió privada és més barata i més eficient que la pública.

– En molts casos s’acaba coneixen que les empreses que reben adjudicacions per gestionar centres sanitaris tenen alguna mena de vincle amb els partits polítics o amb membres dels governs o tenen als seus consells d’administració antics gestors públics…   

– Si es demostra s’ha de denunciar. Per concepte, els recursos públics no poden acabar en butxaques privades. La gestió dels recursos públics ha de ser pública. El problema es troba en l’entrada de l’ànim de lucre a la gestió sanitària, com el cas d’Eulen al CAP de l’Escala. Perquè el primer que fan aquestes empreses privades és reservar-se el seu marge de benefici i treballar amb la resta del pressupost assignat. Si els recursos són insuficients, apliquen mesures de manual empresarial: acomiadar personal, modificacions contractuals i de jornada, etc.  Això a la sanitat no pot ser.

– Durant els darrers mesos i especialment aquestes darreres setmanes, estem veiem com la corrupció esdevé protagonista de l’actualitat. Les conductes i les pràctiques irregulars ho esquitxen tot, també el sector sanitari. El Parlament de Catalunya fins i tot té pendent la reactivació de la comissió d’investigació de sanitat. Què es pot fer per eradicar la corrupció del sistema?    

– A la sanitat, el pastís és molt gran, hi ha molts diners. Aquestes pràctiques s’han conegut ara però han existit sempre. El que hem d’exigir és que la transparència prevalgui per sobre de tot. Les actuacions han de ser legals però també han de ser ètiques. I davant de qualsevol sospita o evidència, portar-ho immediatament als tribunals.

“Demanem a l’Administració que ens tingui en compte com interlocutors i puguem participar en les mesures de racionalització”

Publicat el per
Respon
Ana Roca i David Arribas, secretària i president del sector Primària ICS.

Ana Roca i David Arribas, secretària i president del sector Primària ICS.

Continuem amb les entrevistes als responsables dels sis sectors professionals en què s’estructura Metges de Catalunya (MC). Parlem ara amb David Arribas, metge de família i president del sector Primària ICS, i amb la secretària d’aquest mateix sector, Ana Roca, pediatra d’assistència primària.

La primera pregunta és comú per a tots els sectors. Quins són els reptes principals als que ha de fer front el sector Primària ICS?

Ana Roca (A.R): En tenim molts perquè el nostre sector és la porta d’entrada al sistema. Però un dels reptes principals que tenim és com fer front al baix finançament que té l’assistència primària al nostre país comparat amb altres del nostre entorn.

David Arribas (D.A): També hem de ser capaços de fer entendre els metges que reclamar drets laborals va a favor del seu desenvolupament professional i del propi servei de salut que oferim a la societat.

Les retallades al vostre sector han afectat sobretot a la part retributiva. Heu vist reduïts notablement els vostres ingressos, tant per la retallada directa de sou com per la minva en els complements variables. Quin escenari dibuixeu pel 2013?

D.A: La minva retributiva és cabdal. L’hem patit tots i és palpable la pèrdua de poder adquisitiu. Però el que encara és pitjor en clau crisi és la inseguretat pel treball, si el tindràs o no el tindràs, i per les condicions d’aquest treball. La gent que s’estava formant i que pensava que podria treballar a la sanitat pública però que ara comencen a dubtar de si podran fer-ho. Com els que no tenen plaça però anaven treballant de forma eventual i ara veuen que potser se’ls hi acaba. Això encara té més pes que no el fet de la reducció salarial, que també és important. Hem de fer entendre a l’Administració que ha d’avortar aquesta inseguretat perquè és molt perjudicial per al sistema.

A.R: Dissortadament la perspectiva per al 2013 és pessimista. De manera oficiosa es parla d’una reducció del pressupost de Salut d’entre un 10 i un 15%. Això és inadmissible i fa impossible mantenir un sistema sanitari amb una mínima qualitat assistencial. A part ens trobem amb una minva acumulada en les retribucions que oscil·la entre el 10 i el 25%.

Aquesta reducció pressupostària, traduïda en conseqüències tangibles, què pot suposar per als professionals mèdics?

D.A: La major part del pressupost sanitari és capítol 1, és a dir, persones. Això significa que una retallada del 10-15% del pressupost repercutirà inexorablement en les plantilles i els sous. Des del 2010 cada cop hi ha menys professionals treballant a la sanitat pública, crec que han traspassat la línia i no poden reduir més llocs de treball. Per tant, afectarà a les retribucions i a la jornada laboral, que de ben segur voldran ampliar.

A.R: Els dos protagonistes de l’acte mèdic, metges i pacients, hem de procurar que aquest acte no el malmeti ningú, ni cap gestor, ni cap director. I això ha d’estar a les nostres mans. Els pacients han de ser conscients dels seus drets i de la necessitat de reclamar-los. I els metges hem de ser molt conscients també que tenim moltes possibilitats de fer bé la nostra feina. Aplicant la bona praxis, aplicant el codi deontològic…i no assumint cap directriu que posi en risc aquesta professionalitat i la pròpia relació amb el pacient. Metges i pacients així hem d’exigir-ho als gestors i a l’administració sanitària.

L’any passat una de les denúncies habituals era la contractació de facultatius en precari amb contractes de 25 hores exclusivament assistencials. Aquesta pràctica es continua reproduint?

A.R: Encara queden companys amb contractació eventual de 25 hores setmanals, malgrat que teníem el compromís verbal de directius de l’ICS que entre el febrer i el març de 2012 aquesta situació quedaria resolta. És un compromís més que no han complert. Són contractes immorals.

D.A: A més, aquestes jornades de 25 hores no són reals perquè no hi ha modificació d’agenda i es treballen més hores de forma gratuïta.

Parlem ara del projecte de fragmentació de l’ICS. La privatització de la gestió del CAP de l’Escala, encara que sigui un centre de la xarxa concertada, és una mostra del canvi de model que persegueix Salut?

A.R: Sens dubte. Si fins ara teníem dubtes dels objectius de privatització del sistema, ara es comencen a veure les vertaderes intencions dels responsables de Salut. Perquè es tracta d’una privatització que en cap moment s’amaga que es fa amb ànim de lucre per part de l’empresa adjudicatària.

D.A: Cap preguntar-se com traurà beneficis aquesta empresa i a costa de què, perquè és estrany que una empresa privada tregui beneficis d’on abans hi havia dèficit. Com pot fer-ho? O retallant serveis, o treballant més pel mateix, o pagant menys. També hauríem de saber si la cartera de serveis és la mateixa i si els temps de resolució també són els mateixos que a l’assistència pública. Saber, en definitiva, si l’exigència és idèntica. Tot això cal saber-ho amb transparència per poder avaluar si realment hi ha una millora en la eficiència.

Totes les previsions apunten a un any 2013 de severs ajustos, equivalents a la suma dels dos anys anteriors. Quines mesures es poden entreveure? El tancament de centres és una possibilitat real?

A.R: Sí ho és. Ja s’han tancat centres nocturns de serveis d’urgències i es podria donar la possibilitat del tancament o la unificació de centres, la disminució del personal…Tot això evidentment faria que és limités l’accessibilitat al sistema sanitari.

D.A: A l’ICS actualment ja hi ha la política d’unificar gestions als centres d’atenció primària. Això, quan en el futur els centres es puguin fusionar també a nivell jurídic, acabarà comportant acomiadaments d’interins i provablement tancaments de centres.

Teniu coneixement de quants metges interins s’han acomiadat fins ara?

A.R: La xifra que tenim es situa al voltant del 4-5% d’acomiadaments a totes les categories professionals, inclosos els metges.

D.A: El personal mèdic és el que ha patit una major reducció. Les dades dels dos anys anteriors així ens ho indiquen.

A.R: Mentrestant, la reducció de personal de càrrecs directius és molt menor, s’han recol·locat a altres llocs i la hipertrofia que sempre hem denunciat continua vigent.

Cal doncs començar per reduir aquestes estructures de gestió?

D.A: És una opció. La nostra proposta és que d’una vegada per totes se’ns consideri com interlocutors o experts davant la crisi sanitària i puguem participar en aquests ajustos d’una forma coherent, garantint que no hi haurà afectacions sobre la qualitat i sobre la salut de les persones.

A.R: La manca de participació dels metges en el disseny del sistema perjudica molt i provoca tots aquests desajustos que estem vivint.

Un canvi que segur vindrà el proper anys és l’ampliació de la jornada laboral a 37,5 hores. Quina és la darrera informació que podeu donar respecte a la implantació de la nova jornada als treballadors de la primària?

A.R: És una informació per ara oficiosa però sembla que l’augment de jornada s’aplicarà en hores de treball assistencials, disminuint les hores de formació dels metges. Nosaltres volem que sigui a la inversa, que aquest increment es produeixi sobre les hores de formació perquè és el que finalment contribuirà a millorar l’eficiència i la racionalització del sistema.

D.A: Partim d’un escenari que diu que la nostra jornada és de 36 hores setmanals, amb 2/3 assistencials. Però això se supera en escreix de forma habitual. El que volem és definir de forma clara la part assistencial i la part dedicada a la formació. Es pot parlar de flexibilitat i adaptació de la jornada a la realitat de cada moment, però sense oblidar els límits físics del nostre treball. No és el mateix rebre 30 pacients que 50. Arriba un moment que és difícil mantenir el mateix grau d’atenció i augmenta la possibilitat de cometre un error.

Definiu tres objectius que com a responsables del sector Primària ICS us fixeu per als pròxims quatre anys.      

D.A – A.R: La cohesió de la professió mèdica per poder treballar amb dignitat. El manteniment dels llocs de treball, evitant alhora minves retributives, i la participació vinculant del metge en les decisions administratives sobre el sistema sanitari.