Malnutrició infantil a Catalunya, un seriós toc d’atenció

L’habitual tranquil·litat del mes d’agost –que cada cop ho és menys- s’ha vist trastocada per l’aparició de l’informe del Síndic de Greuges sobre la malnutrició infantil a Catalunya. L’informe alerta que, segons les dades extretes de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de 2011 elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), 50.000 nens catalans menors de 16 anys “no es poden permetre carn o peix almenys una vegada cada dos dies”. L’estudi del Síndic vincula aquestes mancances nutritives amb la crisi econòmica i les dificultats en què es troben milers de famílies per oferir, com a mínim, tres àpats al dia als infants. A més, remarca que 751 nens atesos pels serveis de pediatria d’atenció primària de l’ICS, es troben diagnosticats amb codis “relacionats amb la pobresa i la desnutrició”.

Com era d’esperar, l’informe ha aixecat una notable polseguera durant aquest estiu i ha estat utilitzat políticament com a arma llancívola. La resposta política ha transitat des de la negació fins a la magnificació del problema, en funció del color i de la bancada parlamentària en què se situa cada partit.

Sigui com sigui, el Síndic ha posat en evidència un problema incipient a Catalunya, cridant l’atenció del Govern sobre una qüestió que ja havia estat alertada en un estudi elaborat per la Creu Roja que destaca que 7 de cada 10 famílies en situació de risc no poden garantir l’alimentació saludable dels seus fills a casa. L’alarmant increment dels casos de deficiències nutricionals en la població infantil vinculades a causes socioeconòmiques ha comportat que l’Estat espanyol, fins i tot, hagi estat denunciat davant l’ONU per la Confederación Española de Asociaciones de Padres de Alumnos (CEAPA), entre altres entitats dedicades a la infància.

En el cas català, la polèmica ha sorgit amb la resposta que l’informe ha rebut per part del Departament de Salut i per part de la Societat Catalana de Pediatria (SCP). El conseller Boi Ruiz ha asseverat que a Catalunya “no hi ha cap cas de desnutrició per gana” sinó que existeixen casos de famílies amb “dificultats per a l’accés a la carn i el peix” com a conseqüència de la seva situació econòmica. Per la seva part, la SCP afirma que les dades dels 751 nens afectats de desnutrició s’han extret dels codis de diagnòstic de la història clínica informatitzada (eCAP) que utilitzen els pediatres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) i que es refereixen a “nens desnodrits que pateixen malalties cròniques que causen desnutrició (metabòliques, neurològiques, neoplàsies, prematuritat extrema o anorèxia nerviosa, entre d’altres)”. El president de la SCP, Ferran Moraga, assegura que no hi ha desnutrició infantil “estructural” a Catalunya com a conseqüència de la crisi, però sí hi ha dèficit de vitamines i d’altres nutrients específics que ha comportat un increment de raquitisme i ferropènies detectat als hospitals i als centres d’atenció primària.

Desnutrició vs. malnutrició
Els representants dels pediatres afegeixen que és necessari diferenciar entre desnutrició i malnutrició. La desnutrició, assenyalen, és un “dèficit de nutrients” per falta d’ingesta o d’absorció, mentre que malnutrició és una “alimentació desequilibrada per defecte o per excés”. Així, en el conjunt de l’Estat “més del 28% dels nens pateixen malnutrició per  excés, és a dir, tenen sobrepès o obesitat”.

Tot i així, el síndic, Rafael Ribó,  en la seva compareixença a la diputació permanent del Parlament, s’ha ratificat en l’existència de 50.000 infants en situació de risc per deficiències alimentàries a Catalunya i de casos de desnutrició per causes econòmiques amb diagnòstics mèdics (CIM.10) vinculats amb la pobresa extrema (95 casos) o ingressos econòmics baixos (555 casos). Segons Ribó aquestes dades s’han extret de l’eCAP i provenen d’un informe adreçat al Síndic des de la vicepresidència del Govern.

Metges de Catalunya (MC) recorda que l’existència de desnutrició infantil en la nostra societat és una evidència coneguda que pot arribar a detectar-se en un 7,8% dels ingressos hospitalaris pediàtrics, segons un recent estudi multicèntric avalat per la Sociedad Española de Gastroenterología, Hepatología y Nutrición Pediátrica. De la mateixa manera, és conegut l’increment de les deficiències nutricionals selectives de micronutrients vinculades amb la immigració i, en el cas del raquitisme, amb l’exposició solar.

Un dels pitjors i més alarmants efectes de la crisi econòmica és l’augment de la població infantil que traspassa el llindar de la pobresa. Diferents estudis han quantificat aquest problema, però la correlació entre increment de la pobresa i, paral·lelament, de la desnutrició als països més desenvolupats està encara poc acreditada. El primer estudi comparatiu, publicat al British Medical Journal (BMJ), constata una evidència aparentment contrària ja que assenyala un augment del sobrepès/obesitat, en consonància amb  les múltiples referències internacionals que correlacionen l’obesitat, especialment la infantil, amb els estrats més desafavorits de la societats desenvolupades.

No obstant això, MC, sindicat dels professionals mèdics, confirma que, malgrat les polítiques socials i l’encomiable esforç de moltes entitats altruistes, hi ha infants en situació de risc per privacions alimentàries i, fins i tot, casos de mala nutrició per defecte, per excés i per alteracions qualitatives.

Amb tot, l’organització remarca que l’estudi del Síndic no és una recerca científica sinó la constatació d’un problema existent i una reclamació argumentada perquè les polítiques públiques s’orientin a corregir els dèficits alimentaris infantils detectats a Catalunya.

Polítiques públiques
El sindicat comparteix amb el Síndic de Greuges l’enorme preocupació per la salut alimentària dels infants i insta el Govern de la Generalitat a donar resposta i a oferir solucions de forma urgent perquè les deficiències detectades no esdevinguin un problema estructural motivat per la precària situació social i econòmica de les famílies catalanes, incomprensiblement agreujada per la manca d’ajudes i per les restriccions pressupostàries dels principals serveis públics del país.

En aquest sentit, MC reitera la necessitat de “protegir” l’educació, la sanitat i el tercer sector social, impedint que es produeixin noves retallades que podrien provocar una “dramàtica fractura en el benestar de la ciutadania” i demana a Salut que inclogui la vigilància de la nutrició infantil com un “objectiu prioritari del Pla de Salut de Catalunya 2011-2015”.

Per últim, MC reclama “rigor” en l’anàlisi d’un tema tan sensible i, demana que es faci públic” l’informe de la vicepresidenta del Govern que recull les dades en què es basa el document del Síndic.

“És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables per fer vaga”

A_TomasAlbert Tomàs | President de Metges de Catalunya (MC) i de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM).

– Arriba el 2013 i tot indica que serà un any que continuarà pel camí de les dificultats. Amb quina perspectiva treballa el sindicat? Serà un any pitjor que els dos anys anteriors?

– La previsió és que sigui un any pitjor perquè a la sanitat ja s’ha ajustat tot el que es podia ajustar, per tant, tot el que vingui farà molt mal. Encara no sabem com seran els pressupostos de Salut de 2013, però si ve una retallada per sobre d’un 2-3% serà molt perjudicial. A més, hem de tenir en compte que, hores d’ara, tot el sistema sanitari públic català està treballant a ritme de pressupost de 2012. Això vol dir que si el pressupost per aquest any es redueix, caldrà recuperar l’excés de recursos en què s’ha treballat fins a l’aprovació dels nous pressupostos.

– De moment tenim una certesa i és que el Govern ha anunciat que la retallada d’aquest any serà equivalent a la suma de les fetes l’any passat i el 2011, és a dir, 4.000 milions d’euros. Si la partida de Salut suposa aproximadament un 30% del total del pressupost de la Generalitat, és previsible que el gran cop de destral torni a recaure sobre la sanitat?

– Després de tot el que s’ha fet a la sanitat, hauria de quedar salvaguardada de més retallades. Caldria que els ajustos es fessin en altres partides, tot i que sigui igualment difícil. Veient el resultat de dèficit de la Generalitat a l’exercici 2012, amb una desviació del 0,8%, serà molt complicat evitar que hi hagi una nova retallada. A Salut és bastant provable que es situï entre els 800 i els 1.000 milions d’euros.   

– El 2011 va ser l’any del tancament de centres, de plantes hospitalàries i de quiròfans. Tot això va comportar un augment del 43% de les llistes de espera. L’any passat els ajustos es van fer sobretot sobre la plantilla i la massa salarial. Aquesta any què pot passar? Un totum revolutum?

– Aquest any les retallades es traduiran en acomiadaments. És dur dir-ho així, però és l’escenari amb el que ens enfrontem. I provablement un altre cop es reduiran els salaris dels treballadors públics. També comportaran canvis estructurals com tancaments o reconversions de centres, per exemple, hospitals d’aguts que passin a ser centres sociosanitaris o hospitals lleugers (sense atenció continuada). I un altre cop tornarem a veure centres d’atenció primària que tanquen a les nits. Si hem de retallar al voltant de 1.000 milions de pressupost, no es podran fer ajustos menors. El conseller Mas-Colell ja ha advertit que seran uns pressupostos de subsistència. Això és el que podem esperar.

– Més ajustos poden provocar una ferida de mort a la sanitat pública?

– Alguna vedada he definit com agònica la situació de la sanitat pública, però les agonies poden ser llargues o curtes. El 2012 s’han fet grans esforços per mantenir la qualitat. Per exemple, els centres i els professionals han fet mans i mànigues per reduir un 2% les llistes d’espera, tal com ha demanat el Departament de Salut.

– El conseller vincula la implantació de l’euro per recepta amb la reducció de les llistes d’espera el 2012…

– Això no és cert, no té res a veure una cosa amb l’altra. No s’han posat més recursos provinents dels ingressos de l’euro per recepta per fer més activitat. Les llistes d’espera havien de presentar una millora el 2012 i s’ha fet el que ha calgut per poder presentar públicament aquesta reducció. No és cap novetat afirmar que les llistes es manipulen. En un lloc estan els pacients inscrits a llista oficial, en un altre els que estan a l’espera de que els inscriguin, quan la realitat és que tots formen part d’aquesta llista.

– L’euro per recepta ha estat la gran mesura de la sanitat catalana, copiada fins i tot a Madrid. Ara la taxa ha quedat suspesa temporalment per decisió del Tribunal Constitucional. És una mesura que afectarà a la sostenibilitat del sistema com afirma el conseller Boi Ruiz? Representen uns ingressos tan importants?

– Com es diu popularment, això és la ‘xocolata del lloro’. Estem parlant d’entre 70 i 80 milions d’euros sobre un pressupost de 8.500 milions, no arriba ni a l’1% del pressupost. A més, quan s’analitzen les dades d’estalvi farmacèutic i es comparen amb les d’altres comunitats autònomes, ens trobem que hi ha sis comunitats que han reduït més que Catalunya la despesa farmacèutica, sense necessitat d’implantar mesures de copagament. L’efecte dissuasiu de l’euro per recepta està per veure. Quan es va implantar la taxa a Catalunya es va afirmar que es feia per produir aquest efecte dissuasiu, però ara la queixa és perquè deixa d’haver-hi recaptació. En què quedem?

– Què pot passar un cop el Tribunal Constitucional dicti sentència?

– Pot acabar pitjor i esdevenir un desastre. Si el Constitucional anul·la l’euro per recepta i condemna el Govern a retornar als usuaris el que havien pagat, serà un caos administratiu que generarà encara més despesa. Per tant, segons com acabi, l’euro per recepta haurà suposat un increment de la despesa en comptes d’un estalvi. Un desastre.

– Els metges porten molts mesos de protestes. Els primers en fer-ho van ser els catalans, ara les mobilitzacions arriben a la resta de l’Estat. Astúries, Andalusia i especialment Madrid amb la coneguda ‘marea blanca’. S’està coent una gran mobilització mèdica a nivell estatal?

– El que està passant ara a la resta de l’Estat nosaltres ho vam viure fa dos anys. El tsunami de les retallades ha arribat a tot arreu amb la diferència que fora de Catalunya la majoria de professionals són funcionaris. L’estabilitat i la seguretat que se li donava a un lloc de treball públic s’està veient que no és tal i, evidentment, això genera un pànic enorme. A més, intenten negociar però ni el govern espanyol ni les autonomies estan per la labor de negociar. Aleshores és quan es convoquen mobilitzacions i accions de protesta.

– Aquesta protesta pot prendre la forma de la primera gran vaga mèdica de la sanitat espanyola?

– No és descartable perquè el conflicte s’està agreujant i s’està igualant a les diferents autonomies. En el moment que la problemàtica és comuna i compartida, la resposta també és comuna i compartida.

– Respecte a les vagues a la sanitat, hi ha un debat sobre si és una mesura de pressió vàlida, sobre si se’n fa un ús abusiu, sobre si cal regular-la perquè no es vulneri el dret a la salut del ciutadà…quina és la visió dels sindicats mèdics?

– Als metges no ens agrada fer vaga, mai ens ha agradat i ens costa molt fer-la. La vaga sempre és l’últim recurs que queda quan s’han esgotat totes vies per solucionar un conflicte. Però quan la situació es complica i ens trobem en un carreró sense sortida, ens veiem obligats a prendre aquesta mesura de pressió. No es pot dir que se n’està abusant quan les vagues mèdiques són una excepcionalitat. A més, no sé si cal recordar-ho però la vaga ja està regulada a la Constitució. És un dret constitucional especialment protegit. A totes les vagues que hem convocat, s’han respectat de forma escrupolosa els serveis mínims, que és com ha de ser. Mai es deixen de fer urgències ni tractaments oncològics. Sempre hem estat absolutament conscients dels drets dels pacients. És una barbaritat acusar els metges d’irresponsables, entre altres coses perquè si es convoca una vaga és perquè els metges considerem que s’està afectant la qualitat del sistema públic de salut. Ho fem pel bé dels pacients. I prova d’això és el suport que sempre rebem dels propis pacients quan els hi expliquem per què anem a la vaga.

– L’altre gran debat de la sanitat gira en torn de la privatització. Des dels sindicats i des de l’esquerra política es denuncia que existeix un pla que pretén debilitar la sanitat pública per afavorir a la privada. És realment així? 

– La tendència a privatitzar la sanitat és certa i ho demostren les mesures que prenen les diferents administracions. El que no sabem són els motius. Si la privatització es fa per afavorir a uns tercers que tenen una relació amb els que prenen les decisions, o si es fa perquè realment es creu que serà un sistema més eficient. Una cosa està clara: la privatització és un reconeixement per part de la classe política de la seva ineptitud per gestionar la sanitat pública. Quan el senyor Fernández-Lasquetty a Madrid pren la decisió de privatitzar la gestió, està demostrant que ell és incapaç de gestionar la sanitat pública madrilenya.

– Ens trobem doncs davant d’un canvi de model cap a una sanitat neolliberal?  

– Ara mateix l’únic que compta és quadrar els pressupostos, i en una sanitat privatitzada això és més fàcil de controlar perquè l’empresa es compromet a ajustar-se als recursos que li assignin. Per a l’Administració això es fantàstic perquè no tenen mal de caps. Ara bé, quan ens remetem a les experiències que s’han donat de gestió privatitzada, com és el cas del model Alzira, veiem que el dèficit no només no s’ha reduït sinó que s’ha incrementat i que els empresaris demanen que es revisin les tarifes per continuar oferint els serveis. Per tant, no hi ha cap evidència que demostri que la gestió privada és més barata i més eficient que la pública.

– En molts casos s’acaba coneixen que les empreses que reben adjudicacions per gestionar centres sanitaris tenen alguna mena de vincle amb els partits polítics o amb membres dels governs o tenen als seus consells d’administració antics gestors públics…   

– Si es demostra s’ha de denunciar. Per concepte, els recursos públics no poden acabar en butxaques privades. La gestió dels recursos públics ha de ser pública. El problema es troba en l’entrada de l’ànim de lucre a la gestió sanitària, com el cas d’Eulen al CAP de l’Escala. Perquè el primer que fan aquestes empreses privades és reservar-se el seu marge de benefici i treballar amb la resta del pressupost assignat. Si els recursos són insuficients, apliquen mesures de manual empresarial: acomiadar personal, modificacions contractuals i de jornada, etc.  Això a la sanitat no pot ser.

– Durant els darrers mesos i especialment aquestes darreres setmanes, estem veiem com la corrupció esdevé protagonista de l’actualitat. Les conductes i les pràctiques irregulars ho esquitxen tot, també el sector sanitari. El Parlament de Catalunya fins i tot té pendent la reactivació de la comissió d’investigació de sanitat. Què es pot fer per eradicar la corrupció del sistema?    

– A la sanitat, el pastís és molt gran, hi ha molts diners. Aquestes pràctiques s’han conegut ara però han existit sempre. El que hem d’exigir és que la transparència prevalgui per sobre de tot. Les actuacions han de ser legals però també han de ser ètiques. I davant de qualsevol sospita o evidència, portar-ho immediatament als tribunals.

La gestió clínica permet estalviar i atenua l’impacte de les retallades al Parc de Salut Mar

El Parc de Salut Mar (PSMAR) de Barcelona ha aconseguit reduir el 14,5% de la despesa en només un any. L’estalvi assolit, liderat pels facultatius del centre, s’ha concentrat en les proves de laboratori, les exploracions radiològiques, la col·locació de pròtesis i la despesa en farmàcia hospitalària i medicació ambulatòria.

Aquest estalvi ha estat possible gràcies a la participació directa dels facultatius, que han tingut al seu abast la informació, els recursos i les competències per aplicar criteris clínics -avalats per la literatura científica- en les mesures d’ajust econòmic.

Els professionals mèdics han tingut accés, entre altres, al cost de les proves diagnòstiques, i han experimentat un programa farmacèutic que ha comportat una reducció del 20% en el consum d’antibiòtics d’ús hospitalari.

Les mesures d’ajust passades pel sedàs dels facultatius han evitat que els 14,5 M€ que el consorci PSMAR va haver de reduir del seu pressupost com a conseqüència de la retallada imposada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) el 2011, no hagin agreujat els perjudicis en els drets laborals i salarials del personal.

Les negociacions entre el comitè d’empresa, presidit per Metges de Catalunya (MC) i la direcció del PSMAR durant l’estiu passat van evitar acomiadaments definitius i van reforçar el compromís d’ambdues parts d’aprofundir en la gestió clínica per millorar l’eficiència organitzativa.

D’aquesta manera, els facultatius del complex sanitari, amb la implicació i la col·laboració de la direcció mèdica, han pogut aportar els criteris del coneixement i del professionalisme en les mesures d’estalvi que s’han dut a terme aquest darrer any.

El president del Sector Laboral de MC i delegat sindical al PSMAR, Miguel Ángel Félez, afirma que una reducció de la despesa tan significativa demostra que “la gestió dels recursos sanitaris en mans dels metges permet controlar el cost sense que es vegi afectada la qualitat assistencial”.